Sorprenentment per molta gent, durant molt i molts anys, el sobrenom dels Pit Bulls als Estats Units va ser "El gos mainadera". Així, durant generacions, si tenies fills, volies mantenir-los segurs i gaudir d’un gos, la raça més fiable per famílies amb nens eren els Pit bulls.

 

 


I què fa dels Pit bulls uns gossos ideals pels nens? Algunes respostes les trobem en les proves de temprança dutes a terme a l’actualitat. En aquestes es mesura, de manera simulada, les vegades que un nen pot molestar greument a un gos (picant als ulls, ficant la mà a la boca, etc.) abans que aquest mossegui. Els resultats d’aquests estudis van reflectir que de totes les races testades, la majoria de les actualment existents,  la més tolerant era el Golden Retriever i la segona ... el Pit bull.
Un altre exemple de la relació i estreta vinculació entre els humans i els Pit bulls la trobem en un altre estudi dedicat a estudiar els fets instintius dels cadells. D’aquests,  els cadells de Pit bull van resultar ser una de les races que preferien abans la companyia humana que la de la seva pròpia mare. D’aquesta manera es demostrava com els Pit bull són amants dels homes i no devoradors d’homes.

Llavors, que ha passat per que els gossos a qui es confiava les vides dels fills són ara considerats massa cruel per viure a una família? A què es deguda aquesta reputació? En quin moment va canviar i perquè?Abans de res, destacar que abans de la “satanització” dels Pit bulls, el “dimoni caní” eren altres races. Aquestes han anat canviat per modes socials, tendències als mitjans de comunicació, etc.
Si fem un resum podem destacar que a principis del segle XX el gos més temut era el Pastor Alemany per diferents motius. Era el gos utilitzat a les explotacions d’esclaus del sud dels Estats Units i aquesta mala fama va continuar sobretot al finalitzar la Primera Guerra Mundial on, el pastor alemany es va guanyar la fama de feroç, violent e impredictible. La mala fama de la raça era tal que al 1929 Austràlia va prohibir la importació de pastors alemanys i va obligar a la esterilització de tots els que vivien al país.  El canvi en la percepció de la societat va arribar a través de pel·lícules (Rin tint in), programes de televisió i al seva utilització en tasques útils per la societat (rescat, teràpia, etc.).
Llavors, quin era ara el “monstre” a témer? La resposta va arribar al 1939 amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’aparició del Doberman. Una raça que mai s’havia considerat perillosa abans va passar a ser relacionada amb la SS Nazi i, per tant, desprestigiada i considerada potencialment perillosa. Sobre el Doberman recau “l’honor” de ser la primera raça amb mites urbans tant ridículs com: “Li creix el cervell, es torna boig i ataca”. Finalment, la seva fama va millorar i la cerca d’un “assassí o devorador d’homes” va continuar. Serà als anys 70, amb la proliferació de les baralles de gossos, quan es va donar a conèixer un nou protagonista: els gossos “tipo” Pit bull. Les notícies i imatges de baralles violentes de gossos van començar a circular i aquesta raça va passar d’ésser  mainadera a perillosa. 
Als anys 90 una altra raça va arribar a la “fama”, els Rottweillers. Aquests van convertir-se en els gossos que molta gent de bandes delictives escollien per protegir territoris, negocis de drogues, prostitució, etc. Creant, d’aquesta manera una relació negativa amb aquesta raça. Però l’arribada dels Rottweillers no va impedir que la fama dels Pit bulls desapareixes.  De fet, aquesta va rebrotar amb força a finals del segle XX i principis del XXI.

Destacar que cadascuna d’aquestes races van ser considerada massa cruel i impredictibles amb la seva relació amb la gent i, cada vegada es feien lleis per prohibir-los i estigmatitzar-los. No basant-se en fets sinó en percepcions d’una societat necessitada d’etiquetar a bons i dolents i molt susceptible a les opinions dels mitjans de comunicació àvids de notícies sensacionalistes. I, com no, a la necessitat de Hol·lywood de crear “monstres” quotidians allunyats dels aliens, zombies, etc. Un clar exemple d’això el podem observar en llibres com “Cujo” d’Stephen King, etc.

Com ha quedat reflectit, el fet que va comportat l’actual situació de “privilegi” del Pit bull en aquesta infame llista la trobem en un fet fastigós i inhumà, les baralles de gossos. Aquesta activitat delictiva i criminal ha posat a les víctimes, els gossos, com a culpables davant la societat. Però, aquesta mateixa situació es alhora i, de manera irònica, un element que els fa mascotes increïbles. Perquè? Si ens fixem en una baralla de gossos (no es recomanable fer-ho) comprovarem com al ring estan els dos gossos oponents i els dos “humans” que els controlen. En aquesta situació, que impediria al gos atacar a l’humà oponent? Per evitar això, es va anant fent tria genètica seleccionant, cada vegada, als gossos que establien més vincles emocionals amb els humans. Fent que els gossos més sociables i afectuosos els millors per les baralles.

Així,  la raça Pit bull, ja de per si bona per la gent a principis del segle XX és, a dia d’avui, més de 100 anys després, una raça de gos increïble per tothom, sobretot per famílies amb nens petits.

 

Go to top