Per poder explicar-vos la història de BOB i la meva història com volunatria de Caldes Animal, primer hauria de parlar d’un col·lectiu molt específic, que fins i tot de vegades l’Administració els hi atorga el títol d’ASSOCIACIÓ, conegut com CAÇADORS. Aquestes persones, per dir-los d’alguna manera, utilitzen els seus gossos com a simples eines de treball, sense proporcionar-los l’atenció mínima que tot animal hauria de rebre dels seus propietaris.

Desgraciadament, setmana rera setmana entren a la protectora gossos que han sortit el cap de setmana de caça amb els seus “propietaris”, però a l’hora de tornar a casa no dubten ni un segon en deixar-los perduts a la muntanya. Molts d’aquests gossos tenen la sort de ser trobats per persones responsables que els porten a Caldes Animal, però d’altres per desgràcia acaben vagabundejant per les carreteres a la seva sort, molts d’ells acaben atropellats i patint una lenta i agonitzant mort el voral de la carretera.

Caldria a dir que afortunadament, com tot en aquesta vida, sempre existeixen excepcions i per sort no tots els caçadors són així, hi ha alguns que s’estimen i cuiden molt els seus gossos.

Doncs a partir d’aquest punt ja podríem començar a explicar com vaig conèixer al BOB.

Era una nit del mes d’agost de 2010 i hem trobava treballant per la zona de Caldes de Montbui. Anava circulant amb el meu vehicle i parlant amb el meu company de feina, quan tot just a la distància vam veure enmig de la foscor algo que es movia ràpidament d’una banda a l’altra de la carretera. Sempre he tingut un radar pels animals, així que ràpidament vaig cridar al meu company: “FRENA!!! CREC QUE HE VIST ALGO A LA CARRETERA”. I així va ser com vaig veure per primera vegada al nostre amic BOB. Vam deixar el cotxe estacionat al voral de la carretera C59 amb els llums d’emergència posats i vam sortir del cotxe amb les llanternes i armilles reflectants posades per veure què era allò que es movia. I la meva sorpresa va ser enorme quan vaig veure a dos gossos que corrien despavorits d’una banda a l’altra de la carretera. Vaig dir-li al meu company que vigilés la circulació, per tal que cap cotxe m’endugués per davant (“sobretot autoprotecció quan feu coses així, si ens fan mal no podrem ajudar a ningú”). Vaig acostar-me lentament amb ells per no espantar-los i els hi vaig dir amb to amorós: “QUÈ FEU AQUÍ PETITS? QUE NO VEIEU QUE US FARAN MAL?”. Quan ells van escoltar la meva veu van venir corrents cap el cantó de la carretera on ens trobàvem, molt porucs es volien acostar a mi, però tan bon punt els tenia a uns deu metres de distància i jo els intentava agafar, sortien corrents un altre cop cap a la carretera. Haig de confessar que ho vaig passar molt malament, cada vegada que corrien cap a la carretera pensava: “DÉU MEU, QUE NO VINGUI CAP COTXE” (els que viviu per Caldes de Montbui, ja sabeu que els cotxes corren per la C59 com si fos una autopista).

Finalment, el meu company i jo vam decidir coordinar-nos i entre tots dos vam aconseguir agafar el BOB. De seguida vam veure que era un preciós GRIFÓN BLAU  mascle, d’uns 5-6 anys que havia portat una molt mala vida com a gos de caça. Segons sembla ser, els GRIFÓN BLAU es fan servir per la caça del porc senglar, pel seu tamany robust i fort. En BOB estava prim, desnutrit, cansat, amb tot el pèl brut i ple de rastes i amb una ferida al cap, just a la zona central del crani, entre orella i orella. La ferida no semblava recent, així que possiblement el BOB i la seva amiga MAIA havien aconseguit escapar del què jo crec havia de ser un infern.
El meu company i jo vam agafar el BOB en braços i el vam muntar al maleter del tot terreny que portàvem. Li vam buidar el maleter i vam treure la safata de darrera per tal que l’animal estigués còmode i sembla que així va ser, perquè de seguida es va estirar tot relaxat com si pensés: “PER FI UNA MICA DE CALMA”.

Però aquí no va acabar tot, perquè com us he explicat en BOB anava acompanyat de la MAIA, una gosseta peludeta com ell, però molt més jove, un cadell d’uns 9 mesos, preciós de color blanc. El cadellet no parava de donar voltes al voltant del nostre cotxe i de nosaltres, estava molt neguitosa perquè havia vist com ficàvem el seu amic a l’interior del vehicle i ella volia anar de totes totes amb el BOB. Així que després de 45 minuts corrents darrera d’ella, provant de deixar la porta del copilot oberta perquè entrés pel seu propi peu sense èxit, vam aconseguir que es fiqués sota del cotxe. Una vegada allà ens vam tirar al terra, el meu company per una banda i jo per l’altra vam aconseguir agafar-la. Ja una vegada amb els dos gossos al cotxe vam baixar cap a Policia Local de Caldes de Montbui per tal d’esbrinar si tenien xip, tot i imaginar-me que no en tindrien. Una vegada Policia Local de Caldes de Montbui van confirmar les meves sospites, en BOB i la Maia van passar la resta de la nit a la gàbia que ells tenen a la seva comissaria, esperant que a l’endemà els anés a buscar un dels nostres membres de Caldes Animal.

Haig de dir que fins aquí és el que jo conec de la història d’en BOB. Se que el meu company i jo li vam salvar la vida aquella nit a la carretera; però també us haig de confessar que aquella nit en BOB hem va donar la vida. Portava molt de temps intentant trobar una protectora o alguna entitat des de la qual pogués ajudar als peluts, però per circumstàncies de la vida, fins aquell dia no vaig conèixer a Caldes Animal.
Aquella nit vaig marxar a casa pensant que en farien d’en BOB i la Maia, pràcticament no vaig poder ni dormir, així que al dia següent vaig passar per Policia Local de Caldes de Montbui i vaig preguntar què havia passat amb ells des què els vaig deixar la nit anterior. I així és com vaig conèixer als meus companys de Caldes Animal.

Sempre havia pensat que hem faria molta pena veure els gossos i gats darrera d’unes reixes, però quan vaig arribar a la protectora de Caldes de Montbui i vaig veure com els tractaven allà, lo bé que estaven i l’amor i carinyo que els hi donaven vaig pensar: “JO VULL COL.LABORAR AMB ELLS”. També haig de dir que la primera persona que hem va rebre va ser una noia jove, morena, amb els cabells una mica despentinats, que hem va fer sentir com si allò fos casa meva (MOLTES GRÀCIES KRIS!!!).

Així que dos mesos després ja era voluntària, sòcia i padrina d’un dels gossos.

Dos anys i mig després encara formo part d’aquest meravellós grup de persones que formen Caldes Animal i espero que així pugui ser durant molts més. Des d’aquí, animo i encoratjo a totes les persones que tinguin el mateix neguit que jo tenia a que vinguin a conèixe’ns i veuran com s’animaran a formar part del món dels nostres peluts.

Només una cosa més abans d’acabar, encara a dates d’ara, 2 anys i mig després, en BOB encara està a la protectora. Tot i que a Caldes Animal és molt feliç, ENCARA ESTÀ BUSCANT UNA FAMÍLIA QUE EL VULGUI CUIDAR i ESTIMAR i QUE LI DONI LA VIDA QUE ALGÚ LI VA INTENTAR TREURE UN DIA.

Go to top