Al Xico el van adoptar el Xavier i la Dolors, la meva padrineta de bateig. La Berta (la meva germana) i jo, la Joana, el vam conèixer durant les vacances d’estiu de l’any passat, quan van venir a passar uns dies al poblet prop de Balaguer d’on és la Dolors i on vivim nosaltres. Mentre el passejàvem amb el Xavier ell ens explicava coses del Xico i així ens el vam començar a estimar.

 Les coses, però, per desgràcia no van com hem previst. Per Nadal el Xavier i la Dolors van tornar a venir al poble, a acomiadar-se. El Xavier estava malalt, tot i que no ho semblava. Un dels neguits que tenia era què en farien del Xico quan ell ja no el pogués cuidar. Nosaltres no vam dubtar ni un segon. Al Xavier li vam dir que no patís, que ja el cuidaríem nosaltres.

 Els fets es van precipitar al febrer. Tots ho vam passar molt malament i el Xico també. Pels volts de Setmana Santa, la Dolors va venir a passar uns dies al poble i va ser llavors quan ens va donar el Xico. Van venir a casa, no era pas el primer cop que hi entrava, però li vam fer els honors i li vam ensenyar tota. Li havíem comprat un llitet nou i teníem els bols de l’aigua i menjar preparats. El Xico feia cara de no entendre res, la mort del Xavier havia significat molts canvis. Quan va arribar l’hora que la Dolors marxés ell la va seguir fins a la porta. Va ser un moment de nervis, no volíem que patís ningú. A poc a poc, havia d’entendre que la seva nova casa era a Menàrguens. Com que van arribar les vacances de l’escola, vam poder estar tot el dia amb ell rient, jugant i passejant. Després d’unes setmanes d’adaptació el Xico es va acostumar a nosaltres. Ha entès que a Menàrguens té molta gent que se l’estima.

Ara ja fa 6 mesos que el Xico és a casa nostra i ens ha canviat la nostra vida. Cada dia al matí, abans d’anar a l’escola, l’anem a passejar. A mi m’agrada molt dormir i he de fer un esforç, però el faig. La veritat és que al Xico ens l’estimem molt, no només perquè és el gos del nostre estimat Xavier, sinó també per com és ell. És molt tranquil i bo, afectuós, es posa com un boig quan el traiem a passejar... Ara bé, quan vol es converteix en el nostre MINI-LLEÓ. Estem molt contentes de tindre’l aquí a casa i animem la gent perquè adoptin gossos, ja que ho agraeixen molt.

Joana, Berta, Gemma i Joan

Go to top