A casa sempre ens ha agradat els animals, recordo haver tingut tota mena de animalons;  peixos, tortugues, tritons, pollets, periquitos i fins i tot eriçons

Quan ja tenia 25 anys va arribar a casa la Ona, una setter irlandesa com cap altre. Mimosa i bona com mai havia vist. Ens va deixar fa anys víctima de la leishmània, a casa encara la trobem a faltar.

Un dia, em vaig acostar a la fira de la capvuitada del Remei. Allà vaig veure la paradeta d’una protectora d’animals. Vaig demanar informació i un dia em vaig decidir a passar a veure els gossos que hi tenien.

La veritat és que vaig sortir d’allà plorant i em vaig dir que no tornaria més. Em deprimia pensar que aquells gossos estaven allà tancats en 4 gàbies de ferro rovellades passant fred i sense l’atenció que es mereixien. Però vaig tornar a anar-hi i poc a poc vaig veure que aquells gossos estaven ben cuidats i tenien l’atenció que necessitaven gracies als 4 voluntaris de la protectora.

D’això ja fa és de 4 anys. Avui en dia, soc incapaç d’imaginar-me la vida sense ells. Ells formen part de la meva vida, m’han canviat la manera de veure les coses. Veure reflectat als seus ulls l’agraïment incondicional amb el que et miren és una sensació indescriptible.

Fa poc ens va deixar la Nora, una gosseta a qui tots estimàvem amb bogeria, ella és l’exemple del que ells representen per nosaltres ; ens ensenyen a lluitar per la vida, a veure-la amb optimisme, a no perdre mai les forces per seguir endavant. Ens ensenyen a estimar sense demanar res a canvi i a valorar allò que tenim.

Per tot això i més, a tu Nora i a tots els peluts que heu passat i passareu per la protectora us dono les gracies per ajudar-me a ser millor persona. Us duré a tots en el meu cor fins l’últim dels meus dies.

I a tots aquells que no teniu forces per ser voluntaris, animeu-vos perquè ells us ajudaran a ser més feliços.

Cristina

Go to top