Des de sempre m’han agradat els gossos, però a casa no es creien que jo em fes càrrec d’ell. Així que vaig decidir fer-me voluntària de la protectora per poder estar més a prop dels gossos. Vaig passar-me gran part de l’estiu passejant-los, netejant les gàbia… i em vaig enamorar d’una gosseta molt dolça i molt tranquil·la, l’Alaska. Era preciosa. Però a casa no podia emportar-me-la perquè era un NO rotund! I finalment la van adoptar, em sentia molt feliç per un cantó però molt trista per l’altre, i així em va passar un altre gos, l’Scooby.

Va anar passant l’estiu, i cada vegada més em fixava amb aquell gos que sortia disparat de la gàbia i que corria i corria sense parar. Els adoptants no el volien perquè era molt nerviós i també era grandet i això no els convencia. Però jo em vaig fixar en certs aspectes que es veien en ell si l’observava una estona. El Lucky feia cas si li deies que baixés de la taula i quan entrava de nou a la gàbia només buscava la teva mà perquè l’acariciés. Només volia córrer, ser lliure, que algú li donés carinyo i que el cuidés. Al cap de molt suplicar i acordar i tornar a suplicar, vaig aconseguir que els meus pares l’acceptessin. El lucky ja era meu i jo ja era seva.

Al principi el gos tenia por del meu pare, i fugia d’ell, però ara no pot viure sense ell! A casa és un tros de pa, que sempre esta demanant carícies i és molt obedient. Mai s’ha pujat a sobre el sofà o al llit, mai ha estat agressiu amb el menjar ni possessiu amb les seves coses. Però com tot té coses no tant bones. El Lucky li té pànic al carrer, a qualsevol soroll, a la gent que hi passa i al principi només feia que cridar. Per això suposem que mai abans havia trepitjat al carrer i que allò era un xoc per ell. Mica en mica esta millor, cada dia progressem una mica més!

Aquest estiu l’hem portat a la platja i perseguia les gavines! Bebia de l’aigua del mar i corria molt!.

Pretenem que algun dia pugui fer agility, és un gos molt àgil (es fica per sota els cotxes quan se li cola alguna pilota a sota amb tota facilitat i té molt equilibri!). A mi també m’agradaria que algun dia pogués provar ser “gos de tura” perquè sempre que anem a la torre marimon i passem per davant de les ovelles se li fica una cara única, amb les orelles amunt, amb els ulls que posa ell d’àguila i movent el nas.

És un amor de gos, ens necessitem mútuament. Ara ja no m’imagino la meva vida sense ell i ens complementem a la perfecció.

Dèlia & Lucky

 

Go to top