Aquesta secció, oberta a la participació de tots els adoptants de gossos o gats adoptats a Caldes Animal, vol ser un recull de les històries felices dels nostres animals una vegada marxen a viure amb la seva nova família.

Així que ja saps, si tens la sort de gaudir de la companyia d'un dels nostres amics envia'ns la vostra història i unes fotos per que tothom sàpiga la sort que heu tingut.

Si t'animes, posa't en contacte amb nosaltres per email: Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

 

 



Al Abril farà  un parell d'anys que vaig adoptar a un cadellet de gat de la Prote, en NANO... aquesta és la seva història:

Va néixer l'11 d'Abril del 2013 i era fill d'una gatona de carrer. Fins que el Cristian i jo el vàrem portar a casa va estar amb una noia d'acollida molt maca que es deia Sandra.

Sempre ha estat un gat molt bo, molt afectuós amb nosaltres dos i amb la CHULA (la seva "gossa-germana")... I li encanta l'aigua, sempre juga amb la manega oberta i surt a la terrassa quan plou!!!

Li encanta dormir en mig de nosaltres i el seu moment del dia preferit es la migdiada que fa amb la CHULA i el Cristian al sofà ...

Ha estat malalta, perquè  té problemes renals congènits, però amb el tractament i les visites amb la Màriam, la seva veterinària, ho portem súper bé!!

i aquí finalitza la nostra historia... us enviarem més fotos sense esperar dos anys més, jijiji!!

Ruth i Nano

Aún recuerdo el primer día que conocí a dingo, fui a acariciarlo y casi me arranca la mano!!!

Pero, poco a poco, y con el tiempo descubrí que dentro de su corazón solo había un abuelito asustado al que la vida no había tratado nada bien.

De seguida comenzamos a congeniar y a cogernos cariño mutuamente. Dingo comenzó a tenerme muchísima confianza. Por desgracia a Dingo lo devolvieron dos veces antes de adoptarlo y, cuando lo devolvieron por segunda vez, decidí que ya era hora de que Dingo fuera feliz y pasará su vejez en una familia que lo quisiera cómo él se merecía.

Hablé con mis padres y decidí adoptarlo, desde el mismo momento que Dingo pisó mi casa se adaptó rápidamente ganándose el amor incondicional de mis padres.

Dingo es un cielo de perro, el es feliz y nosotros estamos encantados de que pertenezca a nuestra familia, sin duda adoptar a dingo ha sido la mejor decisión que he tomado en mi vida.

Oscar


Hola!

Fa uns mesos que vam adoptar la Rita de la protectora de Caldes, des del primer dia ens ho hem passat genial amb ella, hem anat a la platja, a la muntanya,...Li encanta anar a qualsevol lloc i s'ho passa pipa!!!

Li agrada moltíssim córrer amunt i avall per tot arreu!!!

És molt maca i encantadora, sempre té ganes de que la toquis i l'acaricis! Gairebé no borda, ni es queixa mai.

Sempre està de bon humor! És genial! És molt carinyosa i  molt respectuosa, s'ho passa pipa jugant amb les persones i els gossos!

No es pot queixar perquè gairebé cada dia la treiem a fer una volta molt gran per la muntanya.

No tenim cap problema amb ella, es portà de fabula no mossega, ni borda, ni ha trencat cap moble... A la muntanya la podem deixar sense lligar, quan la crides deseguida ve corrents com una moto!!!! 

És monissima, no la voldríem perdre per res delmón!! Com podeu veure ens encanta la Rita!!!!!

 


Som l'Èlia i el Pau. Aviat farà 3 anys que tenim el Quer a casa.

Vam arribar a la gossera preguntant per uns cadells, però el vam veure tan tranquil al fons del seu espai, que vam demanar passejar-lo. Li deien Lutter. En tota l' estona no va dir res, es mostrava molt carinyós i molt agraït.

Un cop a casa, va mostrar signes d'ansietat per separació, de manera que vam demanar ajut a un educador professional. Ens va costar uns diners, però els donem per molt ben invertits. Enlloc de comprar un gos, vam invertir en un gos. I ens va sortir millor de preu.

Amb una mica de constància, un animal que no es podia quedar sol i que no obeïa cap ordre va passar a ser un company educat i amb unes rutines ben estructurades.

Ens fa molt feliços, ens dóna estones molt divertides, i tots els nostres familiars i amics li tenen molta estima. Li encanta córrer per la muntanya, perseguir aus i pilotes, jugar amb altres gossos i aprofitar l'escalfor dels radiadors i les persones.

Ara ja no sabríem estar sense ell.

Al Xico el van adoptar el Xavier i la Dolors, la meva padrineta de bateig. La Berta (la meva germana) i jo, la Joana, el vam conèixer durant les vacances d’estiu de l’any passat, quan van venir a passar uns dies al poblet prop de Balaguer d’on és la Dolors i on vivim nosaltres. Mentre el passejàvem amb el Xavier ell ens explicava coses del Xico i així ens el vam començar a estimar.

 Les coses, però, per desgràcia no van com hem previst. Per Nadal el Xavier i la Dolors van tornar a venir al poble, a acomiadar-se. El Xavier estava malalt, tot i que no ho semblava. Un dels neguits que tenia era què en farien del Xico quan ell ja no el pogués cuidar. Nosaltres no vam dubtar ni un segon. Al Xavier li vam dir que no patís, que ja el cuidaríem nosaltres.

 Els fets es van precipitar al febrer. Tots ho vam passar molt malament i el Xico també. Pels volts de Setmana Santa, la Dolors va venir a passar uns dies al poble i va ser llavors quan ens va donar el Xico. Van venir a casa, no era pas el primer cop que hi entrava, però li vam fer els honors i li vam ensenyar tota. Li havíem comprat un llitet nou i teníem els bols de l’aigua i menjar preparats. El Xico feia cara de no entendre res, la mort del Xavier havia significat molts canvis. Quan va arribar l’hora que la Dolors marxés ell la va seguir fins a la porta. Va ser un moment de nervis, no volíem que patís ningú. A poc a poc, havia d’entendre que la seva nova casa era a Menàrguens. Com que van arribar les vacances de l’escola, vam poder estar tot el dia amb ell rient, jugant i passejant. Després d’unes setmanes d’adaptació el Xico es va acostumar a nosaltres. Ha entès que a Menàrguens té molta gent que se l’estima.

Ara ja fa 6 mesos que el Xico és a casa nostra i ens ha canviat la nostra vida. Cada dia al matí, abans d’anar a l’escola, l’anem a passejar. A mi m’agrada molt dormir i he de fer un esforç, però el faig. La veritat és que al Xico ens l’estimem molt, no només perquè és el gos del nostre estimat Xavier, sinó també per com és ell. És molt tranquil i bo, afectuós, es posa com un boig quan el traiem a passejar... Ara bé, quan vol es converteix en el nostre MINI-LLEÓ. Estem molt contentes de tindre’l aquí a casa i animem la gent perquè adoptin gossos, ja que ho agraeixen molt.

Joana, Berta, Gemma i Joan

Yuma entró en mi vida hace aproximadamente un año. Había decidido adoptar un perro y me acerqué a Caldes Animal. Nada más bajarme del coche, un perro que había salido a pasear se echó encima mío para saludarme... era Yuma! Pregunté por ella, y ese mismo día la saqué a pasear.

Durante el paseo, Yuma se iba girando para darme lametazos, fue amor a primera vista!Tras este primer encuentro, iba cada tarde a la protectora a pasear Yuma hasta que llegó el gran día de formalizar la adopción y llevármela a casa.

Nunca había tenido perro y me sentía como un padre primerizo, pero Yuma me puso las cosas muy fáciles. Desde el principio me hacía mucho caso, siendo dócil y obediente. Los primeros días no me atrevía a soltarla y cuando la solté un día paseando por la montaña no se alejaba mucho y estaba siempre pendiente de mí.

Aunque es un perro joven (unos dos añitos), tiene un carácter muy noble, tranquilo y equlibrado. No estira nada de la correa y puedo soltarla sin problemas porque se lleva bien con otros perros y es cariñosa con las personas. En casa es como un peluche, duerme mucho y recibe todos los mimos que ella se merece. Le encanta tumbarse boca arriba en su colchón para que le acaricie la tripa!

Por último, me gustaría recomendar a todas las personas que quieran tener perro que opten por la adopción, nunca lo compren. Hay muchos perros que esperan una oportunidad, y son los más agradecidos al ser adoptados.

 

RONA

Zafiro ahora se llama Pablo y tiene una rinitis permanente que mi veterinaria trata cuando se agrava, normalmente en invierno. Pero en general tiene una buena calidad de vida!!

Qué puedo contaros de él.... Pues que es un gran tipo! Con un carácter conciliador y muy afectuoso con todos los miembros de mi familia, gatetes y perros, hablador, juguetón y vaguete quizás un poquito más por su enfermedad crónica, pasa mucho tiempo haciendo siestas delante de la estufa y procuramos que nunca hayan corrientes de aire.

El día que me lo traje a casa yo fui a una entrevista de trabajo a Caldes Animal.Allí me enseñaron las instalaciones, ese día paseé perritos y me metí en el recinto de los gatines con un chico para darle a Pablo su medicina, nada más entrar en la jaula me saltó literalmente encima, no se como describir la sensación que me produjo tenerlo en brazos, creo que fue un flechazo! Intentamos darle la medicación y se resistió bastante, era el más flaco de todos y tenía muchísimos mocos, respiraba muy mal... Vi sus ojos y decidí acogerlo en casa porque se aproximaba el frío y estaba claro que no iba a mejorar sin un entorno más calentito con su salud tan precaria.

Yo no conseguí el trabajo porque se necesitaba una persona con coche por si surgía una emergencia con algún peludito, así poder trasladarlo al vete... Pero gané un amigo increíble!!! En principio era una acogida pero Pablo caló tan hondo en mí que al poco tiempo pregunté si podía vivir conmigo permanentemente y me dio una inmensa alegría al decirme que sí.

Además me trajo mucha suerte porque a las pocas semanas encontré el trabajo en el que estoy hasta el día de hoy.

Adoptar a Pablo ha sido una de las cosas hermosas que me han ocurrido en la vida, cada animal no humano es un ser especial, pero Pablo tiene una sabiduría añadida que lo hace realmente distinto a todos los gatos que he conocido. Convive con más gatetes y con dos perros y es increíble como actúa y se maneja con los miembros nuevos que se han ido sumando a mi familia.

Lo amamos mucho y lo cuidaremos hasta el último de sus días, para intentar devolverle si quiera una parte de todo el amor que él nos da cada instante.



Hola, me llamo Senda y soy una gatita de un año y medio. Me encontraron en la Riera de Caldes en agosto del 2011 junto con mi hermano.
Me llevaron a una casa de acogida en Palau de Plegamans donde vivíamos con otros gatitos y un perro y donde mi dueña me trataba como una princesa ya que yo era su preferida.

Después de un par de meses de vivir con allí y de que nadie me adoptara, llegó Albert a vivir a Caldes. Albert no tenía ningún animal en casa, ni había tenido nunca ninguno, pero quiso adoptar uno en Caldes Animal. Entonces se puso en contacto con la protectora y le dijeron que en Palau había dos gatitos en adopción y nos vino a ver.

Nos llevaron a mi hermano y a mí en una caja y dentro de una furgoneta nos presentaron a Albert. Yo como soy muy lista, después de que mi hermano saliera disparado de la caja, salí y me tumbé encima de Albert y después de unas caricias me quedé dormida encima de él. ¡Había conseguido ganármelo a la primera! Tras babear un rato conmigo, nos dijo que al día siguiente me vendría a buscar. Y así fue, al día siguiente me llevaron al veterinario y me pusieron el chip y Albert me llevó a su casa.

Mi nombre, Senda, tiene una historia curiosa: el día de antes de adoptarme, Albert no tenía nombre para mí y buscando libros por casa para buscarme nombre, se le cayó en la cabeza el CD de Senda ‘91 de Héroes del Silencio. Después de recuperarse del golpe y coger el disco, se le ocurrió la idea de ponerme Senda como nombre.

Al día siguiente, al llegar a mi nueva casa, tenía un poco de miedo y me quedé debajo del sofá de la que iba a ser mi habitación, pero poco a poco conforme pasaron los días nos hicimos muy amigos. Jugábamos mucho con mis juguetes y a veces al escondite –de hecho yo me escondía hasta hacer desesperar a Albert, que no me encontraba nunca, y luego salía y le pegaba un par de lametazos- y me dejaba hacer de todo: dormía encima de su almohada, me comía su comida cuando estaba distraído y le rompía vasos y copas cuando se descuidaba. También me comí todos los cables que pude del comedor, que aunque estaban escondidos, me las apañaba para morderlos. Albert siempre dice que soy muy revoltosa.

Más adelante llegó Marta, mi dueña, que me mima mucho, porque Marta tiene una gatita que se llama Mumu y le gustan mucho los animales. A veces me venían las dos a ver. Con Mumu nos peleábamos mucho pero en el fondo éramos amigas.
Un tiempo después llegó una bolita muy pequeña que se llama Elvis. Elvis es un gatito que tenía un mes y que mi dueño también adoptó y se fue a buscar a Tarragona. También adoptaron a Pika, la hermana de Elvis –que a su vez son hermanos de madre de Mumu- y que vive con los papis de Albert.

Elvis era muy guerrero y siempre me estaba persiguiendo, pero como me gusta mucho correr y saltar, nunca me pillaba. Yo lo cuidaba mucho y dormíamos juntos en cualquier parte. Mientras era pequeñito lo lavaba y lo vigilaba siempre porque era muy revoltoso y un poco torpe.
Con el tiempo, Elvis –que se llama así porque siempre que va en coche se pone a cantar antes de marearse- se ha vuelto un gato muy pachón y le encanta estar tumbado en el sofá o en la cama de nuestra habitación y no para de comer. Todo lo contrario a mí, que no paro de correr y saltar en todo el día.
Cuando pensábamos que éramos los reyes de la casa –de hecho lo seguimos siendo- Albert y Marta nos dijeron que se iban a Castellón a buscar nosequé bicho que iban a sacrificar si no lo adoptaba nadie.

Y en estas que llegó Enzo.

Enzo es un perro, cruce de Labrador y Beagle, que llegó a casa con cinco meses. Cuando llegó y nos vio estaba un poco asustado y yo le fui a dar la bienvenida.  A Elvis no le gustó tanto y le bufaba mucho.
Pero con el tiempo nos hemos hecho todos muy amigos. Enzo y yo corremos todo el día de arriba abajo y nos perseguimos por todos los sitios. Elvis le da collejas a Enzo porque no quiere que se suba a su sofá –se ha apoderado del sofá del comedor- y porque no le gusta jugar tanto como a mí.

Esta es mi familia y vivimos muy felices todos juntos, aunque yo sigo siendo la princesa de Albert, que me sigue permitiendo todo y sigue sin reñirme cuando rompo algo.


El agost del 2011 vam aparèixer per Caldes amb la intenció d’adoptar una gosseta, de fet el meu fill havia estat mirant per la vostra Web i s’havia enamorat d’una gossa rossa la Mussa, nosaltres, els pares, anàvem sense cap idea però ell ho tenia clar. Tant es així que no en va voler veure cap mes.

A mi personalment em va preocupar que era mes gran del que semblava, tinc un problema muscular greu i tenia que ser jo la que la portes a passejar . Si us dic la veritat aquella nit vaig estar molt inquieta, jo no ho veia gens clar, fins i tot volia que el meu fill canvies d’idea.

Per sort no ho va fer, a l’endemà vam tornar a veure-la, i enseguida es va posar a sobre del Ilià que de fet es el seu amo, d’això no en tenim cap dubte.

Vosaltres suposo que no em veieu gaire convençuda i ens veu aconsellar que ens ho rumiéssim i tornéssim un altre dia. I així ho vàrem fer però ja per dir que si que ens quedàvem a la petita mussa, que resultava no ser tan petita com tot això.

Ens vàrem emportar cap a casa una gosseta poruga, quietona i tranquil•la i desprès d’un any i mig tenim una gosseta que si segueix sent poruga sobretot amb els homes, però de quietona i tranquil•la dons res de res. Es un tro, amb un gran rellotge a dins seu, sap perfectament que toca a cada moment. Ara ens llevem, ara sortim, ara mengem, ara dormim, ara juguem, ara sortim, ara mengem, ara dormim.

A mi que soc la que estic a casa em dona vida, companyia, i molta estimació. Es sociable, alegre, tranquil•la quant convé i molt follonera quant toca. Amb el meu fill es pot passar estones llargues jugant sense parar, i quant la portem al parc estaria hores i hores jugant, tant es així que de tant en tant agafa “tendinitis”, pobreta, ara mateix en té.

Hem tingut la gran sort de que quant vam venir a casa vostra la Mussa ens va adoptar, perquè us ben asseguro que son ells els que decideixen.

Gracies per haver posat aquest angelet ros en el nostre camí.

Carles, Ilià, Núria i Mussa


En l'últim any havia perdut els meus dos millors amics, la Loosie una gateta de carrer que vaig agafar de les mans d'un salvatge quan no tenia gaire més d'un mes, a la qual li vaig donar el bibe i cuidar com millor vaig poder quan només tenia jo 14 anys i ningú donava un duro perquè sobrevisqués, però ho vaig aconseguir va viure 15 anys al meu costat ,ella era el meu refugi quan el món em queia a sobre i va ser dur perdre-la, al cap d'uns mesos ens va deixar en Waskus, el meu Shar Pei adoptat de 15 anys que va arribar a casa quan en tenia 6 i amb una història que posava els pèls de punta , a ell el vaig salvar d'una mort segura o me'l quedava o el sacrificaven, era un cas que havien donat per perdut, jo li vaig donar una oportunitat i me'n va fer mil i una , no va ser gens fàcil, però a mi m' agraden els reptes i d'ell en vaig aprendre molt, amb els anys es va convertir en un gos completament normal, només necessitava molt d'amor i paciència.

La casa estava buida, no hi havia entrades triunfals, ni caretes de pena quan ens n'anaven,ni raons per anar a fer una passeig, ni excuses per posar-me a jugar com una nena. Jo estava molt trista i el meu marit em va dir que fes el que volguésperò que tornés a ser jo, així que vaig decidir pujar a la protectora, tenia mono de peluts, i quan vaig arribar a la protectora, allà a la porta amb la Verònica i la Cris estava en Wilson, que es va posar molt content en veure el cotxe, semblava que hi vulgués pujar, quan vaig baixar i em vaig acostar em va saltar a sobre i em va començar a donar petons, la Verònica el va intentar parar però jo li vaig dir que no em molestava gens que m'estava agradant, i tant que em va agradar, tot i que em van ensenyar tos els gossos de la prote, en Wilson m'havia robat el cor i m'hvia alleugerat el pes que hi portava.


Vaig anar a casa i durant un parell de mesos amb el meu marit vàrem estar reflexionant, adoptar un gos és molta responsabilitat viuen uns 10 anys pel cap baix i s' ha de ser conscient de tot el que comporta, no pot ser una cosa compulsiva, s'ha de meditar bé.


I un dissabte de setembre el meu marit, al que jo li havia estat donant la tabarra amb en Wilson per anar-lo a veure per si a ell també li agradava , ja que el pobre havia conviscut 8 anys em en Waskus i la Loosie sense protestar perquè érem un packi li havia promès que si agafava un altre animal ell també hi havia estar d'acord, em va dir d'anar-lo a veure, i sí, en Wilson volia venir amb nosaltres perquè ho va fer genial, per ser una cadellàs d' onze mesos asilvestrat, el meu marit també es va enamorar per la pilota que li va fer en Wilson i em va dir en l'enduem, aquesta nit dorm a casa, no al gàbia i així va ser.


I qui és en Wilson?En Wilson és un cadellàs sense maneres, quan arriba a casa no sap res, ni coneix res del món humà, l'únic que sap fer és explosionar literalment per donar-te amor, i és normal portava 11 mesos de retard, solet com a únics amics la gent maravellosa de Caldes Animal,i com se li notava! Però és molt llest i com diem nosaltres més que nosaltres haver-lo escollit va ser ell qui ens va escollir, així que com es va esforçar a aprendre a que el pipi es feia al carrer ,a que dins de casa no es pot saltar per sobre de tot i que per demostrar afecte no fa falta mossegar, tot això en una setmana!


I ara que porta 3 mesos a casa està completament canviat, sí segueix sent un gos jove que desprén energia però com qualsevol altre gos d'un any, però és un gust d'animal, fa tot el que li demanes i li encanta aprendre a fer coses noves, ja no veu extrany res del món humà i es desviu per nosaltres ens fa sentir superestimats i vaja a molta gent del barri també perquè com té un cor que no li cap al pit, té mimos per tothom i tothom coneix en Wilson i espera les seves festes.


És d'allò més divertit i en fa riure molt perquè és tot un personatge carregat de bona fe i amor i tant col·laborador, intenta ajudar a fer les feines de casa i tot, vaja que si haguéssim fet una llista del gos ideal per nosaltres, hauria aparegut en Wilson, amb el seu poder màgic de robar el cor a tots els qui el coneixen inclús a la gent que no li acaben d'agradar els gossos, però és que l'efecte Wilson és irresistible.


Així que desitgem que sigui molt feliç amb nosaltres i que podem gaudir d'aquesta amistat molt anys.


Moltes gràcies a Caldes Animal per confiar amb nosaltres i deixar que en Wilson formi part de la nostra família.

Òscar, Laura & Wilson

Tot va començar un diumenge de Setembre del 2012 quan, després de 2 anys d’estar sense la companyia de la inoblidable Tara, i entrar diàriament a la web de la protectora, no vam poder resistir-nos a anar a veure al Beni, un gos que havíem trobat el divendres. Però inesperadament, en arribar al refugi, una mirada del LAOS (allà dit Scotty) va ser suficient per robar-nos el cor. Diuen que són els gossos els que trien als amos; dons el Laos ens demanava a crits que el duguéssim a casa amb nosaltres.

Era un cadell enorme, preciós, i amb una infecció molt forta d’oïda intern que necessitava medicació diaria, però això no va ser cap impediment per adoptar-lo. El Laos (perquè és LAOS-tia!!!), ha resultat ser un regal per a la nostra família. És sord, sí, completament sord, però és la cosa més maca i més bona que haguem vist mai. El fa especial i és increïblement llest. Tot i ser un cadell, des del primer dia s’ha portat genial.

És el despertador de la casa, potser no cal llevar-nos tan d’hora Laos!!! Però ho fa perquè li encanta estar amb nosaltres i perquè el torna boig sortir a jugar amb els altres gossos, tot i què quan el veuen tan gran s’espantin i el deixin plorant amb ganes de jugar...però ho entenem. Esperem que continuï així de divertit i carinyós. Estem molt feliços de tenir-lo amb nosaltres.

Sols ens queda animar-vos a adoptar un animal, són tan agraïts!!

Gràcies a Caldes Animal per la vostre tasca i en especial a la Carol per animar-nos cada dia.


José, Ana, Marta y Laos....


L’arribada del Choco a casa va ser una tarda que varem anar la meva parella i jo com molts altres dies a la prote a portar pinso pels peluts, quan la meva  parella es va fixar en una gossa que portava poquets dies a la prote, jo li vaig dir que era molt maca i que tenia moltes possibilitats de sortir adoptada en breu. Llavors li vaig ensenyar al Choco, un gos vellet  que ja feia temps que estava a la protectora i sense moltes possibilitats de sortir adoptat. Estava molt prim i al ser un gos de caça ens podem imaginar la historia que duia al darrera. Va tocar el cor de la meva parella (el meu ja feia temps) i aquella mateixa tarda que només anàvem a portar pinso, varem sortir amb el Choco, disposats a donar-li l’oportunitat d’adaptar-se a viure a casa nostra, junt amb els meus altres gossos i gats.

L’adaptació va ser fantàstica des del primer moment. Encara que ell era un gos de caça, en tot moment va respectar als meus gats, i tot i que no li agrada molt jugar, la meva gosseta Isis l’empaita fins que ho aconsegueix. Li encanta menjar (a la prote menjava molt poc) i ja porta uns quants kg engreixats. Estem molt contents de tenir al Choco a la nostra família i crec que ell també ho està de viure amb nosaltres.

M’agradaria aprofitar aquestes línies per felicitar a tot l’equip de Caldes Animal, per intentar que el temps que els animals passen al refugi sigui lo mes feliç i curt possible, i per no donar mai cap cas per perdut.

També animar a qui em llegeixi a adoptar a un gos/gat vellet. Són els més difícils de donar en adopció, els hi queda poc temps, i nosaltres podem donar-li  l’amor, l’estimació i l’estabilitat que a la protectora no sempre se’ls hi pot donar. Ells et tornaran tot això i molt més.

Gràcies Choco, per formar part de la nostra família, esperem que estiguis molt temps amb nosaltres!

 


Hola a tots i totes, de nou som l’Albert i l’Annabel, però aquesta vegada per explicar la historia feliç del nostre segon gos adoptat; el DONUT.
Tot va començar al més de Febrer, com cada dia miràvem el facebook de caldes animal, i aquell dia vam veure la foto del Donut, un gosset de tamany petit, cabells arrissats i ulls de persona. Només veure’l hem va transmetre una cosa especial, difícil de descriure. Cada dia mirava la seva foto, matí, tarda, mig dia... i llegia tots els comentaris. Vam començar a llegir que el Donut no menjava, que tenia molt de fred i que plorava molt. Vaig intentar buscar-li casa però ningú podia. Nosaltres feia poc que havíem adoptat a l’Ona i també teníem a l’Asia, no ens podíem permetre tenir un altre gos... Un dia parlant amb la meva mare li vaig ensenyar la foto... i al igual que la seva filla ella també se’n va enamorar.
Al desembre del mes anterior havíem perdut al nostre estimat amic Beethoven, un gos que havíem recollit del carrer amb un anyet i després de 15 anys ens havia deixat, ho havíem passat tan malament que no en volien un altre.
Però entre nosaltres i la meva mare sabíem que si el meu pare veia al Donut s’enamoraria, així doncs vam pujar un matí a la protectora amb l’Asia i la Ona per a veure si es portaven bé, va ser llavors quan vaig conèixer al Donut en persona, un encant de gos. Tot va anar genial i aquell mateix matí el donut ja va venir a casa d’acollida amb nosaltres, fins que van passar els 20 dies i el vam poder adoptar.
El donut ara és un gos molt feliç, es un encant de gos, podem dir que l’hem fet feliç i ell ens ha fet feliç a nosaltres.
Us animem a viure una historia com la nostra, ells us ho agrairan tota la vida!


L’estiu del 2011 vàrem anar de càmping i va ser unes vacances diferents. Vàrem triar el càmping sense la necessitat de mirar si acceptaven animals de companyia o no. En sis anys era el primer estiu que anàvem de vacances sense gos. Al febrer, el Cop l’havíem de sacrificar, un gos molt xulu... van ser dotze anys que el vam viure amb intensitat. Ens el van regalar quan tenia un parell de moeso i va ser un regal de casament, per això tenia aquest nom, jo deia en conya que és deia cop..., i de cognom baix. Va ser un gos d’allò més fidel i amb els nens els va acceptar des del primer moment. Mai vem tenir cap problema, però ja s’ha sap la vida és així...
Va ser un consens molt ràpid i decidit que vem dir: Després de vacances anirem a buscar un altre gos, i així va ser. Va ser tornar de vacances i abans de començar l’escola ta teniem el Jou.
Aquest gos havia de “patir” molt més que el Cop, a les nits, sempre a fora, perque sinó hi ha massa pel a dins de casa i embrutar molt... Això és el que deia la Núria. Sabeu quantes nits va estar dormin a fora?. La primera no, la primera no; també alguna nit que ha fet molta calor a l’estiu ell solet s’ha quedat a fora sense dir res. El que passar és que el lloc on li agradar més dormir, ja veieu on és A DALT DEL SOFA, amb aquests dos que l’acompanyen a la foto, diuen: Pobret, és que fa aquesta cara...
Una altra cosa que no ens havia passat mai, va ser el fet d’agafar menjar de la taula o de la cuina, no et pots despistar, perquè o et quedes sense bikini per sopar, o bé si tens una torrada amb pernil a la taula, pot ser que vagis a buscar un got a la cuina i quan tornis la torrada ja no tingui el pernil... Això si, ell estar estirat a sota de la taula llepant-se el bigotis... ràpid en aquests casos ho és. On no ho és tant és quan anem per la muntanya. No et deixar ni cinc metres, és un gos que no se’n va, set queda al costat dels peus i t’hi entrebanques, suposen que és fet de com el deurien abandonar.
La foto d’aquí al costat és d’aquest agost. On estar dormint és un calaix que hi ha a sota el llit del Pol. Vàrem treure el calaix per endreçar i netejar i ell no va perdre l’ocasió de posar-se còmode.
També el que volíem era agrair la feina que feu des de les protectores d’animals, ja que és una feina complicada i difícil i encara més amb els temps que corren.
Moltes gràcies i moltes felicitats. Ja veieu que el Jou estar prou bé.


Aquesta és la Nora i és una història amb final molt feliç.
Ja fa un any i mig que la vaig adoptar, tenia 3mesos... i ara ja té 1 any i 4 mesos! Mireu com ha crescut!
Es una gosseta molt carinyosa i amb un caràcter increïble! Una mica trapella al carrer perquè a d'estar pendent de tot el que passa!
A vegades veiem a la mare de la Nora, una gosseta molt maca anomenada Wendy i la seva propietària, la Raquel qui va ser la seva primera mare d’acollida. I, encara que sembli increïble les reconeix a les dues i es torna boixa d’alegria!
Com estava una mica fora de línia, els veterinaris de " Cal Veterinari " la van posar a dieta i ara la mantenim entre els 24 y 25 Quilos... està MOLT MACA!. I, per assegurar-nos que semp`re estarà bé, al setembre la vacunarem de la lehsmania!

Estem molt contents i, sense dubtes, aquesta és la millor decisió que vam prendre... adoptar-la, cuidar-la i mimar-laaaaaaaaaaa!!
Gracies per haver-me donat l'oportunitat tant gran de tenir una gosseta tant increïble! I, no us preocupeu, la portaré un dia de visita a la protectora  perquè la pugeu veure després de tant temps.

Hola a tots i totes! Sóm l'Albert i l'Anabel.La nostra historia va començar a l'Agost del 2011. El dissabte just abans de marxar de vacances vam anar a portar menjar i alguna coseta a caldes animal. Quan ja érem a punt de marxar, l'Albert va creuar la mirada amb la Ona ( allà dita Tina). Varem marxar cap a casa i durant tota la tarda vam estar pensant en adoptar a l'Ona. Ja teníem dos gossos més, el Beethoven i l'Asia, i per tan havíem d'anar amb compte ja que l'Asia era molt dominant. Després de donar-hi moltes voltes vam trucar a la Cristina i vam quedar que aniríem diumenge, just abans de marxar a veure si l'Asia i l'Ona podien ser compatibles. Durant aquella nit varem passar molts nervis, però finalment va arribar el dia, vam pujar cap a la protectora, allà ens esperava l'Ona.

Vam sortir a passejar i la primera impressió no va ser gaire bona, ja que l'Asia marcava molt a la Ona. L'Ona no havia estat els 20 dies reglamentaris a la gossera encara per poder ser adoptada, però vam demanar poder-nos-la emportar, ja que podríem estar 24 hores amb elles. Així doncs aquell mateix matí marxàvem tots 4 de vacances a l'Escala!! Els primers dies fins i tot havien de dormir lligades una a cada costat de la pota del llit per por a que es mosseguessin.

Però al cap de 3 dies, només tres dies! Ja jugaven juntes pel jardí!!! Va ser un moment molt important per a nosaltres. Des d'aleshores, són dos gossetes inseparables, no poden viure l'una sense l'altre! L'Ona a ajudat molt a l'Asia, ja que ara es del tot sociable amb altres gossos i l'Asia a ajudat a l'Ona a superar moltes de les pors que tenia!

Animem a tothom a adoptar a tots aquests gossets que tan o necessiten, és una experiència inoblidable! Gràcies a caldes animal per donar una vida millor a tots aquests gossos i gats que tan o necessiten!

Un petonet de de part de l'Ona, l'Asia, l'Albert i L'Anabel!


Per fi us puc explicar la historia d'en Garfield!!! amb aquest "peluche" com li dic a la intimitat, va ser amor a primera vista!!!!
Cada dia em miro el facebook de Caldes Animal, i aquell mes de desembre el vaig veure en ell, no m'el podia treure del cap... cada dia estava enganxada a la seva foto, fins que finalment vaig parlar amb la family si m'el deixaven adoptar, sobretot el marit... que em deia que ja teniem a la nostra princesa LLuna i que seria un problema, pero varem arribar a un tracte, ja que jo estava cada dia donant-li la vara... el tracte va ser fàcil, jo m'apuntava al gimnàs i ens quedavem al Garfield, així que vaig començar a preguntar per ell fins que va arribar el dia que el vàrem anar a conèixer a casa de Sarai, em va acabar de enamorar... lo mimoson que era, lo tranquil i aquells ulls grocs/verds, al nen li va encantar i al marit tambe :) aixi que vem signar el contracte d'acollida i cap a casa, la fase, mes complicada!!!

S'havia de coneixer amb la Yumi, la gosseta, i la LLuna la seva companya felina, amb la Yumi, bueno, reaccio gos/gat, bordar, i amb la LLuna..... aquesta va ser mes heavy, bufidos, baralles, etc.... ja us ho vaig estar comentant al facebook, però finalment es van fer amics!!!!

Tot i que encara tenen les seves discusions de parella, ara es porten molt be, surten i tot junts per la nit a donar un passeig i es fan besitos, i es netejen mutuament, encara que lo de compartir el llit nostre es una guerra, ja que ell es supermimos i sempre esta a sobre nostre, i a ella no la deixa estar al llit, es un possesiu!!!!! pero m'encanta.

Bé, ja vaig penjant alguna foto de tant en tant per a que estigueu al cas de els dos animals que vaig adoptar amb vosaltres i podeu anar fent el seguiment d'ells.
Us felicito per la vostra feina i que continueu sent com sou!!!

Una abraçada per tots vosaltres!!!


Desde que hace 5 años que vivo en Caldes he tenido varios perros adoptados, asi que tome la determinacion de que cuando uno nos deja...le damos la oportunidad a otro de ser feliz, ya que Yago y Cloti se fueron en 2010, en noviembre de 2011 adoptamos a Duff!!
Cuando llego a casa se encontro con Nona y Simba, sus nuevos compañeros perrunos, estaba muy asustado y nada mas llegar se salio del collar y se me escapo (vaya cara se me quedo cuando vi como corria y me quedaba con la correa y el collar en la mano), vamos una "entrada triunfal", despues de que Cristina de la prote me lo rescatara, paso un mes hasta que Duff empezo a tener confianza con la familia y por fin se acercaba a nosotros incluso lamiendonos :)

La confianza fue aumentando cada dia mas, ahora es oir el coche y pega saltos de alegria, baja corriendo a buscarte a la entrada, se levanta cada mañana a darte los buenos dia (cosa que los otros dos no hacen, jeje), es un encanto.
Aunque tambien hemos tenido problemas con él (culpa nuestra), nos destrozaba TODO lo que habia en el terreno y la verdad es que no sabiamos que le pasaba, pero gracias a la ayuda de Rafael dandonos consejos la cosa cada dia ha ido mejorando, y cuando digo culpa nuestra es por no entender que es un perro muy joven que necesita muuuuuuucho juego y creyendo que con el terreno que tenia es suficiente para no tener que sacarlo cada dia, pues no es asi, necesita salir cada dia, tener sus rutinas diarias... el tio a conseguido que cada dia estemos en la montaña!

Una de las cosas que mas nos ha impactado es la relacion que tienen Duff y Nona, Nona hace de madre y él obedece a todo lo que ella le enseña, es impresionante verles juntos!

Solo me falta decir, que adoptar un animal es la mejor opcion que puede haber, ninguna persona es capaz de agradecer sin decir nada como lo hacen ellos. Solo con levantarme cada dia, abrir la puerta y verles esas caritas se me hace el dia mucho mas facil, llegar a casa y que me reciban con saltos, besos...NO TIENE PRECIO!

Muchas gracias a Caldes Animal por el trabajo que haceis por ellos!


La historia de Cleo és la historia de tants i tants animals que van néixer amb la mala sort de caure en mans de gent que no els estima, sinó que només els veu com una eina per guanyar diners de manera indiscriminada i sense cap mirament.
Aquesta és la història de Cleo, una gateta Sphynx, que vivia amb un criador i tenia l’únic destí de tenir cadells per vendre. Però un dia va tenir la mala sort de tenir mastitis i la van haver d’operar traient-li les mames i, així,  com si d’una màquina espatllada es tractés van decidir desfer-se d’ella. 
Finalment, després de donar voltes de criador en criador, sempre en condicions de salut i higiene molt precàries va tenir la sort  d’arribar a una casa on la van acollir i, gràcies a l’amor i cuidats d'Isabel i al seva filla, van aconseguir recuperar-la fins que va arribar a casa nostra.

Després de conèixer la seva història i veure-la un dia vam decidir adoptar-la i completar la colònia de gats a casa (també adoptats de Caldes Animal). L’arribada de Cleo a casa va ser molt bona...al principi. Al tenir més gats, vam decidir tenir-la separada uns dies per fer l’adaptació més fiable. Quan semblava que tot anava bé i que l’adaptació seria fàcil va començar la III Guerra Mundial amb el meu pis com camp de batalla. Però amb molta paciència i tranquil•litat les coses es van anant posant al seu lloc i tant Cleo com els antics residents s’han acostumat a compartir espai i la pau ha retornat a casa...genial!

Cleo és una gateta molt especial. No només pel seu físic: no te pels, no te bigotis, les potes del darrera molt llargues, les orelles i els ulls desproporcionadament molt grans, etc.  Sinó també pel seu caràcter i comportament estrany i únic: et segueix a totes bandes, la crides i ve, la tens sempre a sobre, menja com un diplodocus, es posa a dos potes com un gos de les praderes, no te bigotis, sempre te una temperatura corporal propera a la ebullició (fet molt important a les nits d’hivern), es puja a la esquena com un lloro mentre estàs a l’ordinador, etc.
Amb tot això, Cleo (abreviatura de Cleopatra) ens ha robat el cor i a dia d’avui és la reina egipcia de la nostra casa.

Guaguau (que en idioma perruno significa: HOLA! SOY LA RUMBA!), al final he decidido escribir yo mi historia feliz ya que mis papis adoptivos no dejan de posponerlo y ya llevo con ellos 7 mesecitos.

La primera vez que vi a los que ahora son mi familia fue un martes 30 de agosto y les escuchaba como hablaban con mi cuidadora que estaban buscando un cachorrito porque tenian dos conejitas y tenian miedo a la adaptacion, y yo desesperada no sabia como decirles que aunque tenia 6 o 7 mesecitos no solo no les haria daño sino que las cuidaria, de repente escucho salir mi nombre de la boca de la cuidadora, y en pocos minutos me encontraba paseando con ellos, cruzamos miradas y yo por mi ya me hubiera subido en el coche con ellos, pero esto no paso hasta el viernes 2 de septiembre.

Cuando llegue a casa me dieron un bañito con mucho jabon me pusieron de comer y me senti en casa, pero yo como no queria molestar todavia, no me tumbaba en el comedor en la camita que ellos tenian preparada para mi, sino que dormía en el recibidor, al lado de la puerta de la calle. Ya el mismo fin de semana me llevaron a correr a la montaña con miedo a que me escapara, valla una tonteria porque eso no pasaria ya que en dos dias me habian hecho sentir ya parte de sus vidas.

A dia de hoy estoy contentisima con mi familia( mis papis y mis hermanitas(cunilletas)) ya que cada dia me demuestran su amor por mi, siempre me llevan con ellos, ir en coche me encanta, porqué se que cada vez que me suben es para ir o la montaña, o a la playa, o de compras... Aunque a veces soy un poco trasto mis papis saben como educarme y yo se lo agradezco, a mis hermanitas las vigilo mucho y les doy muchos lametones y a mis papis siempre estoy dispuesta a darle mi cariño que nunca se acabara.

GUAU GUAU GUAU GUAU!! (que en idioma perruno significa: MUCHAS GRACIAS POR TODO!!)


La Marta, ara Peggy, és un exemple, una historia amb final feliç i plena d’aprenentatge.
La Martona va ser abandonada amb leishmània per uns “amos” irresponsables amb cors de gel i rescatada per la protectora de Caldes de Montbui. Tal i com ens van explicar, havia arribat amb pèssimes condicions, li faltava pelatge, tenia els dos ullets malalts i uns alts nivells de la malaltia, era un cas urgent. Els voluntaris que la van cuidar li van salvar la vida literalment, sense la seva labor la Peggy ja no estaria entre nosaltres, els hi deu la vida i nosaltres els hi estarem eternament agraïts. És una gossa excepcional,  va veure la mort cara a cara i la va vèncer amb valentia, força i ganes de viure. Cada dia ens regala una lliçó, plena d’amor. Té un esperit de superació impressionant i admirable, tot i la poca visibilitat que té, la Peggy cada dia dóna una mica més de sí, vol mostrar al món què ha escollit viure. Capaç de pujar escales, fer rutes per la muntanya, córrer per la platja, és un gos tot terreny! accions que mai haguéssim pensat que ella pogués arribar a fer. Tot i el que ha passat, és la gossa més afectiva que em conegut, té una paciència infinita, mai es queixa quan li netegem els ullets i això que no és gens agradable quet’hi passin una gassa, però ella és una triomfadora i no li molesta res, es deixa fer sense cap mal gest. Té un cor què no li cap en el seu gros cos, és obedient, li tranquil•litza la nostre companyia, li encanten les atencions i té molt bon comportament, realment es porta de exemple, perfecte, una gossa que supera de bon troç tots els nostres ideals com animal de companyia, ojalà pugues viure eternament. És la reineta de casa, ara després de 6 mesos amb nosaltres s’ha la veu encara més preciosa del que ja era, el pelatge li ha canviat notablement, ara els seus pels rossos li brillen sota el sol i no li falta pel, la bona alimentació, les caminades, les cures a les potetes, a l’ullet, etc. li han ajudat molt a millorar la seva salut i per tant, el seu aspecte. Ara camina força durant les hores que no dóna el sol, es torna boja a la platja jugant amb altres gossos i ja no pateix de mals de panxeta.  Imaginem la satisfacció i l’alegria que debeu sentir per haver salvat a la Peggy i haver superat tants obstacles en una gossa que encara tenia molt d’efecte per donar i molt d’efecte que rebre, deu ser tot un orgull i una pujada d’energia. Volem agrair novament la vostra labor en el refugi i en especial a la noia, Cristina creiem que es diu, que la va cuidar quan més ho necessitava, sabem que l’estimava molt i que despedir-s’ha d’ella en el veterinari va ser molt dur,  gràcies, per part nostre i per part de la Peggy per tot el que has i heu fet.

PD: La Peggy diu que troba molt a faltar els frankfurts i que sempre us estarà agraïda.


Hola! Soc la Fusta i ara tinc 5 mesos!
Visc al Farell amb l’Esther i l’Arnau des de que tenia 20 dies i és per això que estimo molt aquest barri des d’on puc veure tot el Vallès.
M’agrada molt casa meva perquè tinc molt terreny per a córrer i passar -m’ho súper bé! A més a més, a l’Esther i l’Arnau els agrada molt fer excursions a peu  i sempre em porten amb ells, amb el que m’estic coneixent Catalunya de cap a peus.
Amb només 5 mesos ja he vist la neu, els llacs, les muntanyes…ara només cal que arribi l’estiu   i em portaran a la platjeta a fer uns banys!! En tinc unes ganes!!
Cada dia m’ensenyen coses noves i, com soc molt llesta, guanyo molts premis.
Soc una gossa amb molta energia i sé que de vegades em costa baixar el nivell però crec que els meus amos en tenen més! Tot tres formem un bona família!
Un petó per a tots els amics dels animals!

Esther


Para poder contar la historia de Neo, tengo que empezar por un 19 de agosto del 2011 a las tres de la madrugada exactamente, empecé a escuchar unos maullidos dentro de mi casa, sorprendida descubrí que mi marido no había vuelto sólo de trabajar, si no con una gatita blanca y negra de tres meses con mucha hambre y miedo "Misy" quedé encantada con ella y ella con nosotros, así pasaron los meses cuando decidimos que estábamos tan encantados con Misy que nos daba pena verla tan solita (gatunamente hablando) aunque teníamos mucho miedo a un cambio de carácter por su parte ya que es super buena, respeta las normas de casa y a mis dos niñas de 5 años y 18 meses a las cuales adora y juega con ellas con delicadeza.

Decidimos ponernos en contacto con caldes animal, ya que somos fans de su grupo en Facebook y cuando el trabajo y las niñas nos lo permiten pasamos a pasear a los perritos, me encantan. Lógico no pensé en ningún momento en "comprar" un gatito o gatita, si no en adoptar o rescatar.

Después de hacer mil preguntas por teléfono a Elena quién nos aconsejo estupendamente y nos hizo interesar por unas hermanitas negritas, decidimos dejar los miedos a un lado y volvímos a llamar para conocer a las candidatas, cuando por sorpresa y de la buena, nos dijo que ya habían sido adoptadas y juntitas, la verdad nos daba pena adoptar sólo a una.

Entonces nos nombro a Neo, Sarai ( la chica que lo tenía de acogida en su casa)  colgó una foto de él y era imposible no querer conocerlo, a los dos días vino con él a casa y empezó el momento agridulce de la historia... Sarai me ayudó con la presentación, si se le puede llamar así fué un caos, Misy enfadada con todos, yo incluida , se escondía por casa y ni quería comer ni hacer sus necesidades. Así durante dos días, Neo por su parte, paciente y ganando corazones sobretodo el de la peque de la casa que se lo come a besos.
Por fin al tercer día Misy a la distancia miraba a Neo, al cuarto lo buscaba, al quinto lo perseguía y así hasta el día de hoy que duermen juntos y se dan de lametazos que da gusto, menos mal que están esterilizados... se puede palpar el amor que desprenden cuando están juntos y lo bien que se lo pasan jugando.

Neo es un encanto, un mimoso, y es precioso, es el compañero perfecto que buscábamos para Misy.


Després d’estar cuidant 24 hores al dia la insuficiència renal del nostre estimat Fèlix durant 2 mesos finalment entre llàgrimes ens va deixar.
Estàvem tan tristos que no ens volíem ni plantejar tenir un altre gatet, ja que no volíem passar pel mateix mal tràngol.  Però poc a poc vam creure que podíem donar una altra oportunitat.
Així va ser com a mitjans de novembre del 2011 ens vam posar en contacte amb CALDES ANIMAL i un matí de dissabte anàvem a veure els nostres candidats: un gat adult d’uns 2 anys i tres gatets de 2 mesos. Tot i que els gatets eren una autèntica monada en Teo (el gat adult) ja ens havia robat el cor. AIXI ÉS COM EN TEO VA APARÈIXER A LES NOSTRES VIDES.
En Teo és un gat pèl-roig (red tabby) preciós, segons ens va informar l’Helena duia 6 mesos controlat a una colònia de gats de carrer (possiblement havia estat perdut o abandonat) i a causa de ser tan sociable amb les persones, quan el van recollir per esterilitzar-lo no es van veure amb cor de tornar-lo a alliberar i així va passar a la casa d’acollida de la Sarai esperant a trobar una casa definitiva.
La mateixa tarda del dissabte que el vam anar a veure el teníem a casa i vam descobrir un nou amic, simpàtic, molt carinyós i sociable.
Cada dia ens sorprèn amb coses noves, com tots el gats és molt curiós i xafarder, les últimes trapelleries han estat aprendre a obrir els calaixos, intentar caçar els dibuixos animats a la tele, aprofitar qualsevol aixeta oberta per enfilar-se i jugar, es torna boig amb l’aigua!  Li encanten els cordills i es fa un fart de jugar amb qualsevol de les pilotes o joguines que té. Quan és hora de descansar es fa l’amo del sofà, o bé s’enfila al nostre llit i es posa entre els peus de tots dos a dormir.
En definitiva, animem a tothom que no es facin enrere pel fet d’adoptar un gat adult ja que la nostra experiència ha estat immillorable.
Gràcies CALDES ANIMAL, i molts ànims per continuar amb la vostra gran feina !!


Somos un matrimonio que nunca  habíamos tenido perros, ni ningún tipo de mascotas.

El motivo de plantearnos la adopción nos llegó en 2010 debido a varios factores: las ganas de mi marido de tener un perro y su excusa principal, la masificación de gatos "destructores de muebles" en el jardín de mi casa. Así, aprovechó la situación para convencerme en la necesidad de tener un perro. Yo tenía muchas reservas porque primero me daban miedo y segundo nos daría mucho trabajo. Aun así tuve que claudicar.

Entonces nos pusimos en contacto con un voluntario amigo nuestro de Caldes Animal que nos recomendó una perra muy cariñosa, ideal para nosotros que nunca habíamos tratado con ningún animal.

Así, a principios de agosto empezó el proceso. Primero a través de las fotos y vídeos de la web y, después, personalmente en la protectora. Y, a primera vista, ya nos gustó. Salimos a pasear, jugamos en el patio y hablamos con los responsables de la protectora que nos explicaron cómo era Aura, consejos a la hora de tener perro, etc.
Días después, el siguiente paso fue llevarla otro día a casa para verla fuera de su contexto. Allí se descubrió como una perrita muy educada, inteligente, tranquila y juguetona. Eso sí, muy apegada al voluntario que la trajo, cosa que hizo que me planteara si nos querría tanto a nosotros... (La respuesta es que sí!)

Finalmente, después de unos días de reflexión, el 21 de agosto adoptamos a Aura.  Hay que reconocer que la adaptación no fue fácil, aunque os aseguramos que desde entonces no hemos vuelto a tener gatos, ni ratones, etc., al principio se escapaba (todavía no sabemos por donde), fueron unas 7 veces aprox. Y hasta nos llegaron a multar el ayuntamiento de Castellar (sin motivo). Eso nos llevó a hacer algunas pequeñas reformas en el patio e incluso tuvimos que llamar a Santi Vidal, un adiestrador en positivo, para que nos ayudara con la obsesión de perseguir a los gatos!! ja ja.


Des de entonces ha pasado un año y medio y os podemos asegurar que no podríamos vivir sin ella, ni ella sin nosotros. Me hace tanta compañía y me lo paso también con ella, que me da mucha pena no haberla tenido antes. Mi marido hace deporte con ella, se vuelve loca cuando toca ir a correr. Nos la llevamos a todos los sitios, buscamos hoteles donde acepten perros y para este próximo verano, en vez de viajar al extranjero, hemos decidido alquilar un apartamento para no tener que dejarla en ningún sitio.

Aura es una perra muy adecuada, es cariñosa, juguetona y buena, hemos tenido suerte con ella. Y ella vive como una reina en nuestra casa, de hecho es la reina de la casa.

Natàlia & Jordi & Aura


El 20 d’octubre del 2011 (aviat farà dos mesos) tornàvem de Caldes de Montbui cap a Sant Celoni amb un somriure d’orella a orella. Portàvem un temps mirant diverses protectores per internet  fins que aquest gos ens va captivar. Era aquella sensació que no saps com, et fa entendre que és l’apropiat per tu. Veure’l en persona ens va robar el cor del tot. En Maqui (Brass a la protectora); és de lo milloret! Nosaltres patíem pel tema de viure en un pis... però ell és el més feliç del món al seu raconet i al balcó.                                      

Els primers dies van ser una mica durs... ell tenia molta por amb tots els sorolls i moviments. També li va costar una mica acostumar-se als horaris del meu xicot; el qual s’aixeca força d’hora per treballar i és clar, es posava molt nerviós. Al principi només volia pujar a dormir al llit amb nosaltres i feia “claqué” nocturn al parquet de l’habitació..., es notava que necessitava companyia. Dels mateixos nervis i tot plegat; es va posar malalt la segona setmana i vam anar d’urgències una nit a les 4h de la matinada ja que semblava que s’ofegava. El pobre tenia una infecció al coll i un refredat dels bons! Va encomanar als gossos de tota la família! Jeje! Però amb antibiòtics i forces xeringues ja el tenim ben sa altre cop! Això si! La “braga” sempre la porta al coll i ell no vol sortir a passejar si no li posem. Tot un senyoret!

Ara ha canviat i MOLT! És súper tranquil a casa! Sap que les necessitats es fan alhora d’anar a passejar des del segon dia de conviure amb nosaltres. Dorm tranquil per les nits i és el nostre despertador oficial a partir de les 8h del matí tot fent sorollets com aquell qui canta, jeje! S’ha engreixat i està molt bonic! Al principi se li marcaven força les costelles. Li encanta jugar amb la gossa dels meus pares i amb la del meu germà... i amb qualsevol gos del carrer. Es fa uns farts de córrer BRUTALS al pati de casa i quan el portem per la muntanya!!! El primer dia ens va fer riure molt a tota la família perquè mai havíem vist córrer un gos amb tanta energia i agilitat! Llàstima que no féssim un vídeo... perquè realment desprenia una alegria molt gran.                                                

Ha après que amb la seva pota pot demanar i fer moltes coses, cada dia ens sorprèn més! Ens encanta quan ens demana coses amb ella i t’agafa el braç perquè el toquis més estona a la panxulina; o et toca quan et vol despertar; o et dóna cops perquè li dius que faci una cosa i no vol... tot és ell com una personeta. És l’amo del sofà quan hi toca el sol. Té una gran curiositat per mirar la televisió i l’ordinador tot movent el cap. Li encanta pujar al cotxe perquè sap que marxa d’excursió; fins i tot pujaria als cotxes de l’altra gent! Ja ho intenta ja... jeje!  Es torna boig pel pa i de passeig, l’hem de controlar perquè sinó més d’alguna persona tornaria a casa amb només mitja barra de pa sense saber com.

Amb tota aquesta convivència de moment viscuda, hem pogut captar la por que li té als pals i a les escombres... creiem que el deurien picar ja que no ho pot ni veure! Nosaltres mica en mica li fem assimilar que tan sols s’utilitzen per netejar i ja està. Però sembla ser que hi té un bon trauma. També hem descobert la mania que li té a les bicicletes i a tot allò que fa  molt soroll pel carrer com ara els monopatins. Mira que no l’hem sentit quasi mai bordar; però quan veu una d’aquestes dues coses, treu la veuota que amaga dins. 
En fi, no és molt el temps que porta amb nosaltres però són tants els instants i afectes que ens regala que sembla que hagi estat des de sempre a aquí. Tota la família i amics se l’estimen però moltíssim! Ell agafa molta confiança ràpid amb aquella gent que veu més sovint i sempre es puja a sobre per fer petons i llepades al nas. Fins i tot, quan t’estàs fent dos petons amb algú, ell s’enfila ràpid perquè també vol repertori! Jejeje! La seva carona, comportament i pelatge tan original crida l’atenció de tothom. Pel carrer hem hagut de parar uns quants cops, aviat li haurem d’ensenyar a firmar autògrafs... ;)

Més d’un ens el robaria; però ni en maqui podria viure sense nosaltres; ni nosaltres sense ell.  Tot el que té de gran, ho té de bo i dolç.  Moltes Gràcies!!!

Espero que totes aquestes històries de final feliç facin molt de servei per aquella gent que està indecisa en adoptar, acollir o ajudar un animal. Ells ens necessiten com nosaltres a ells.

Salut!   Héctor i Judit i Maqui


Aquesta és la història feliç de la Bumba, una gosseta que vam adoptar quan encara era un cadell de 4 mesos, al principi semblava una gosseta com una altra però al conviure amb ella i anar passant el temps em vaig adonar que aquesta gossa havia tingut alguna experiència desagradable amb els humans ja que no es deixava acariciar per ningú tret de mi i la meva parella i responia de manera agressiva a qualsevol persona que tant sols la mirés, era evident que havia estat maltractada per algun "ésser humà", vaig trucar a la protectora per demanar ajuda ja que no sabia que podia fer per ajudar-la, aquí em van donar el telèfon d'un gran educador caní, mestre i amic. A partir d' aquell dia les coses van començar a millorar, el que passava és que jo no entenia el que la meva gossa m'estava intentant dir... no ha sigut un camí fàcil es requereix esforç, paciència i sacrifici en rehabilitar a un gos maltractat, però quan veus que tot el que estàs fent pel teu gos dóna els seus fruits i veure com millora cada dia, no té preu... es per això que em va canviar la vida i no a pitjor sinó a millor!! gràcies a ella em vaig involucrar en el món dels gossos a intentar ajudar als que havien tingut un passat desafortunat, els que havien maltractat i els que no tenien a ningú perquè els havien abandonat, i es que els gossos ens ajuden a ser millors persones...

Rafa

La tarda del dimecres 24 de març vam rebre un e-mail d’una amiga dient-nos que havien abandonat a 5 cadells de gos de 2 dies que encara tenien el cordó umbilical i necessitaven a algú que fes de mainadera. La meva germana i jo vam acceptar a fer-nos càrrec de dos d’ells i els altres se’ls va quedar l’amiga. La nostra feina era donar-los de menjar, estimular-los les necessitats i donar-los calor, i així van passar les setmanes. Un d’ells no va sobreviure per problemes respiratoris i només ens quedava un cadell. Va ser tanta l’estima que li vam agafar que vam decidir quedar-nos amb ell. Després de portar-lo al veterinari per petits problemes que va tenir i petites revisions per saber si evolucionava bé, vam poder adoptar-lo. El seu nom és Pasitos i ja té 19 mesos. És un gos mogut però no el canviaríem per res, i va ser així com va entrar en les nostres vides.

Alba Moya i Sandra Moya


Yumi, adoptada al març, amb molta pena per part meva, i a la vegada molt contenta i feliç, tal dia com el 9 de març de 2011, el meu gran amic i company de tot, Zeus, amb 11,5 anys, em va deixar... vaig intentar de tot per ell, pero era massa fort lo que li van trobar, per lo tant la decissio... va ser que no es despertes mai mes, amb un dolor molt gran, pero va ser lo millor per ell, el vaig veure neixer i tambe morir. "Nunca te olvidare Zeusito" Però aquell mateix dia per la nit, sorpresa!!!!! vaig trobar la seva reencarnació, que a día d'avui es diu Yumi, sincerament, coneixia la web de caldes animal, ja que sempre m'he mirat els vostres cartells quan anava a comprar el pinso del meus "trastos" , però mai havia entrat a la web, aquell dia, a la nit, ho vaig fer, i vaig veure tota aquella colla de cadellets en adopció, al dia següent, desde la feina vaig tornar a mirar-la amb les meves companyes, i jo no volia trucar, pero un company meu, va trucar i li va deixar un missatge al movil, a la tarda, em trucava Elena, i m'explicava tot, tambe li vaig explicar que estavem pendents de mudar-nos de casa, i que nomes aniriem a escollir-la i que quan fessim el canvi de casa l'agafariem, despres li vaig explicar al meu marit, i com sap com soc, va acceptar, torno a trucar a la Elena i quedem el dissabte 12 de març.

Amb molts nervis, arriba el gran día, dissabte 12, s'aixeca un dia de gossos, plovent sense parar i amb fred... pero tot i això anem a la protectora tal i com haviem quedat, hi havia una altre matrimoni que tambe anava a veure els cadells, i nomes quedava un mascle, que es lo que voliem nosaltres. Desprès de donar moltes voltes per la urbanització de la Font dels Enamorats, trobem la casa d'acollida i van sortir tots els cadells, mullats, i como bojos saltant, nomes arribar a la zona on estaven, jo portava el bolso penjat de la meva mà, i s'em va penjar una gosseta per dintre de les nances del bolso, i allà es va quedar, tota ella mullada, simpatica, movent la cua, i donan't petons a tothom, i d'allà no baixava!!! va ser "amor a primera vista", era femella, cosa que no voliem, l'altre matrimoni ens va dir que ells tambe volien un mascle, i nomes hi havia un, teniem que escollir, gran dilema, ja que jo continuava amb la gosseta penjada del bolso, li vaig preguntar al meu fill, de 4 anys, que quin li agradava mes de tots, i em va dir que "ella" la que tenia penjada i boja del bolso, li vaig dir que si estava segur, que es mires a tots els altres, i ell convençut de la que escollia, pero ara venia la resta, només veniem a escollir-la i marxar, pero como ja sabreu, va ser impossible, ens la varem dur en aquell moment.

L'arribada a casa, una mica accidental... pero tot va quedar en un gran susto!! a dia d'avui ja te 8 mesos, esta gran, te el mateix tipo que la mare (Wendy) i els mateixos colors que el pare (Monk), es molt trasto, li encanta fer forats al jardi, anar a darrera de la nostra gateta Lluna, es porta be amb tots els gossos del veïnat, i amb els amos, esta guapissima i espero que em duri tota la vida, cosa dificil, pero de moment la disfruto, ara la tenim que anar renyant... de tant en quant i educar-la, tot i que es molt tossuda!!! pero estic encantada amb ella i molt contenta de tenir-la entre nosaltres.


Som la Carla i la Carlota que volem compartir amb tots aquells que visiteu la pàgina de la protectora la nostre HISTORIA FELIÇ.....

Tot va començar en el moment en que vem decidir adoptar un gos. Vivim a una urbanització i fins el moment compartiem les nostres vides amb una Yorkshire (Xula) i una Cocker Spaniel (Nala), pero ens faltava alguna cosa.... Tant la Carla com jo voliem un gos gran i ens vam animar a visitar la pagina web de la protectora.... I mirant i mirant i mirant..... Allà estava "Ell".... El PELUT, gros, pelut,.. amb cara de bo.... I ens vem enamorar només de veure'l. A més, el fet que fos un dels gossos més antics de la protectora encara ens va engrescar més a conèxe'l ja que voliem donar-li tot allò que no havia pogut tenir durant aquest llarg any.... Així que vem esperar a la desfilada de gossos de la festa major.. Vam arribar les primeres (crec que abans que els voluntaris, jejejeej) i vam esperar i esperar fins que el vem veure entrar per la porta del parc. La Carla i jo vam cridar,.... "El Pelut!!!!" Ens vam acostar el vaig acariciar i automaticament vem decidir adoptar-lo.

Com és el Pelut? És simplement un gos genial, carinyós, juganer i que ens ha aportat molta felicitat a les nostres vides.... Li encanta passejar per la muntanya, perseguir ocells que volen, les pilotes de futbol i basquet (les tenim toootes trencades) i és un gos obedient i protector.

La segona part de la història va ser més improvitzada..... pero el resultat ha estat fascinant.... Voliem conèixer el Thor (guapíssim per cert) per tal d'adoptar-lo, vam anar amb el Pelut i la Xula a la casa d'acollida per que es coneguéssin pero finalment, la persona que el tenia en acollida se'l va quedar. La qual cosa em va alegrar molt.
Aquell mateix dia vaig acompanyar a una familia amiga meva a la protectora ja que volien veure uns cadells que havien arribat,... i, quina va ser la sorpresa!!!!!! La Lua, una golden negra preciosa, sortia a passejar, l'acaricio i se'm abraça, si si si literal se m'abraça. Em van explicar que no menjava, que tenia moltes pors i que encara estava en periode d'acollida,.... la vaig mirar i li vaig dir "Tu no dorms avui a la gabia!" Així que lavaig pujar al cotxe, me la vaig endur d'acollida i finalment el 5 de març la vem adoptar

Com és la Lua? És la gossa més perfecta que mai he conegut,... guapa, simpàtica, tranquil·la, super carinyosa, obedient,... No tenim paraules per descriure aquest animal. Ens ha aportat molta pau. Una abraçada de la Lua és tant especial que fins i tot la volem portar amb nosaltres a una associació de la qual som padrines i que fa teràpies per nens i nenes amb discapacitats psiquiques i físiques a través de l'equitació. La Lua farà molt i molt bé de voluntaria amb nosaltres i reportarà moltes coses bones a tots aquests nens.

Us animem a tots aquells que visiteu aquesta pàgina que no us priveu del plaer de disfrutar d'una dels millors amics de l'home i per altre banda, donareu la oportunitat de viure una vida millor a uns éssers que realment s'ho mereixen.

Gracies a tots els voluntaris/ies que feu això possible

Carla i Carlota


Això va passar un dissabte de festa major. Jo plegava de la feina i anava cap a casa i es va acostar una gossa plena de punxes i amb una panxa plena de gossets. La vaig portar a la policia però no tenia xip. La vam portar al veterinari i va dir que els gossets estaven bé.
Els de la protectora em va demanar si la podia tenir en acollida, perquè era festa major estava a punt de parir i s' acostaven pluges. Bé l' Ona va entrar a casa i ja no va sortir més. Al cap de pocs dies va tenir els 4 cadellets. Ja en teniem aparaulats dos, però a mida que s' acostava el dia de donar-los, més dificill es feia.
En resum, que després de reunió familiar vam decidir quedar-nos també els cadells menys un perquè una fàmilia amb dos nens estaven molt il.lusionats i ens va saber greu donar el disgust als nens.
Bé en l' actualitat viuen a casa l' Ona , la Taca, Lars i Trasto. Estem enfeinats, però també molt feliços. Ens els estimem molt i ells també ens corresponen.
Quan ens diuen que estem bojos, contestem potser sí bojos, enfeinats però per res del món ens separariem de cap d' ells.
Us envio fotos: Del primer dia que vaig trobar l' Ona, dels cadells i de com són ara.

Un petó a tos de l'Anna and company


Aquesta és la història de la Nena. Una gosseta que vaig adoptar de la protectora de Caldes de Montbui, de la que sóc voluntària. Va ser en una de les visites que faig per passejar gossets i donar-los molta estima que la vaig conèixer... A la protectora li deien Cloe i destacava pel seu caràcter afable amb les persones però més difícil amb altres gossets, sobretot amb la seva arxienemiga...Aura.

Els primers mesos de Nena a casa no han estat flors i violes degut a diferents elements: la seva actitud agressiva amb els membres felins de la meva família i uns problemilles de salut que hanafectat a Nena. En relació a aquests últims, té leishmania, per la qual va rebre i rep la medicació adequada, i també te una al·lèrgia alimentaria als hidrats de carboni, pèl qual menja un pinso especial. Així doncs, podeu veure que no està del tot bé de salut però gràcies al tractament està molt bé i, com podeu veure, superguapa.
Per la seva part, per solucionar els petits problemes de comportament, hem estat fent cursos d'ensinistrament i educació en positiu amb en Santi Vidal. Jo segueixo estudiant molt i practiquem la nena i jo tots els dies (amb els seus descansos pertinents). I amb esforç, paciencia i molt amor és tota una campiona.
M’encantaria poder venir molt a la gossera però per desgràcia en aquests moments no és possible. Sapigueu doncs, que dono veus a tothom de la gossera perquè col·laborin amb el que puguin, i que sempre us tinc al cap. Tinc moltes ganes de venir i espero fer-ho el més aviat possible.
Una forta abrasada i molts i molts petons per tots, voluntaris, col·laboradors i tothom. I, com no, molts mimos pels millors de tots i els nostres protagonistes, els nostres peluts que ens fan la vida més bonica , més agradable i que ens donen tant a canvi de res.

Nena,gatets & Eva.


Cuando vimos a Tata por primera vez  en julio de 2010 en Caldes Animal, nosotros ya teníamos 4 perros adoptados y vivíamos en un piso de 60 metros cuadrados. Decidimos que Tata sería la perra ideal para mis padres. Allí estaba, en la jaula, pidiendo a gritos cariño y atenciones. Así que nos decidimos y se la llevamos a mis padres. Ellos nunca han tenido perro y después de intentar convencerlos de que se la quedasen, que les alegraría la vida, de intentarlo todo sin éxito, ya nos habíamos enamorado de ella y pensamos que uno más tenía lugar en nuestra familia humano-perruna.

Sus primeros días con nosotros se comportó como un animal sociable con la gente, se acercaba a oler a todo el mundo que nos cruzábamos por el parque pero al cabo de unos días esa curiosidad desapareció y salió a relucir el verdadero carácter de Tata. Es un perra miedosa, sobretodo tiene miedo a la gente, pero con paciencia, trabajo y buenas dosis de socialización humana  y perruna poco a poco va superando sus temores. Cada vez le cuesta menos tiempo acercarse a los desconocidos y ha traído la alegría de un cachorro a nuestra casa. Ahora ya está plenamente integrada en la manada (tardó unos 6 meses), juega con los otros, les busca, les provoca y desde hace 4 meses vivimos en una casa con un gran jardín y se pasa el día correteando, ladrando y jugando. Cuando la cogimos pesaba 4,5 kilos y ahora ya ronda los 10 kilos. Es un amor de perra: cariñosa, obediente, educada y con lo que más disfrutamos es cuando la vemos correr libre y salvaje por el bosque y la playa, disfruta tanto...

Estamos muy contentos de haber adoptado a Tata, y sin duda alguna recomendamos a todo el mundo que ponga (por lo menos) a un perro de
protectora en su vida, es una apuesta segura a la felicidad. Gracias a todos y todas.

Fer, Gemma, Nano, Chispi, Panchito, Clifor y Tata.


Feia diversos mesos que estava intentant convèncer al meu marit per tenir un gat. No hi havia manera. Em deia que només ens donaria problemes i ens destrossaria el pis.
Al final, després d'insistir molt, ho vaig convèncer per anar a la protectora a buscar-ne un i ensvàrem decidim per la de Caldes de Montbui ja que estem molt lligats a aquest preciós poble.
Seria el nostre primer animal de companyia i desitjàvem que fos especial i no per especial vol dir un petit i deliciós cadell sinó un gat especial... i la vàrem trobem!!
Ens va cridar l'atenció immediatament: negra, ulls verds, gran i una mica grossa però el que més ens va atreure va ser l'extremadament afectuosa que era…la Boira.
Va ser una decisió immediata i malgrat que va estar més d'un mes amagada i ens va fer fins i tot plantejar-nos retornar-la per la falta d'adaptació, vàrem tenir paciència i ens va passar el millor que ens podria haver passat :que un altre gat anomenat Ganxo necessités una casa d'acollida temporal per un problema en un pota.
Es van fer inseparables des del primer dia (ja ens van dir que eren molt amics en la protectora) i a més, va ajudar molt a la Boira a perdre la por.
Quan es va curar , li vaig dir al meu marit que no elvolia retornar i, sorprenentment, ell tampoc!!
Estem encantats amb ells. El seu comportament és excel·lent i s'han fet els amos del nostre llit i del sofà.
Estem molt contents d'haver adoptat a aquests animals i haver-los donat una llar en el qual sempre estaran ben atesos, calentets i consentits.
Sembla mentida el molt que els arribes a estimar en tan poc temps.
Monica

Esta es la historia de Niko es real y para nosotros muy especial. Niko llego a nuestra casa cuando estábamos pasando una temporada un poco triste, sobre todo para Aaron ya que estábamos en medio de una separación matrimonial.
Mi hijo Aaron tiene 10 años y siempre había querido tener un perro, pero no podía ser porque cuando era pequeñito tuvo una alergia y el medico nos dijo que era alergia al pelo de los animales, así que descartamos tenerlos. Pero cuando se iba haciendo mayor el insistía en que quería un perro y nos dimos cuenta que la alergia le había pasado ya que tocaba a otros perros y no le pasaba nada.
Un día escuchaba una conversación de su hermana Sarai, la cual es voluntaria en la protectora de Caldes y le pidió que le trajera un perro, ella le dijo que fuésemos a la protectora y los viésemos, ya que habían pequeños y grandes. Así lo hicimos, y una tarde fuimos a la protectora, vimos muchos perros y todos necesitaban que los adoptaran, pero Niko no paraba de ladrar parecía que sabia que se iba a venir con nosotros
Según Sarai estaba mas nervioso de lo normal, Aaron estaba muy emocionado y por el hubiese adoptado a todos, pero solo podía ser uno, y nos decidimos por Niko.
Niko estaba feliz y cuando llego a casa se hizo el rey, parecía que sabía que este iba a ser su hogar y Aaron estaba súper contento y emocionado, Niko nos aporto alegría mucha alegría en momentos muy tristes y el lo intuía. Hoy Niko es uno mas en nuestra familia y lo queremos muchísimo.
Es un perro muy fiel y agradecido, lo llevamos al colegio a recoger a Aaron y todos los niños en el cole lo conocen y lo acarician, es un poco el perro de todos los niños, incluso hay una niña que se llama Laura que tenia un miedo horrible a los perros y con Niko se le a quitado incluso lo pasea y juega con él.
Esta es la historia de nuestro Niko, desde aquí os animamos a que adoptéis animales, ellos y nosotros los necesitamos.

MI NIKO por Aaron Pérez Fernández

Llegaste a mi vida un día de verano.
Un mes después de mi cumpleaños.
Yo no me podía ni imaginar lo que te
iba a amar Niko, mi perro, mi alegria
y mi gran compañía.
Y cada día me das los buenos días
sin pedirme nada a cambio
Me besas, tu cola mueves y
grandes saltos das al verme.
Me encanta lo que me das tu a mi
Por eso este poema te lo dedico a ti.
Mi Niko mi perro mi gran amigo!!!
 
 

Des de sempre m’han agradat els gossos, però a casa no es creien que jo em fes càrrec d’ell. Així que vaig decidir fer-me voluntària de la protectora per poder estar més a prop dels gossos. Vaig passar-me gran part de l’estiu passejant-los, netejant les gàbia… i em vaig enamorar d’una gosseta molt dolça i molt tranquil·la, l’Alaska. Era preciosa. Però a casa no podia emportar-me-la perquè era un NO rotund! I finalment la van adoptar, em sentia molt feliç per un cantó però molt trista per l’altre, i així em va passar un altre gos, l’Scooby.

Va anar passant l’estiu, i cada vegada més em fixava amb aquell gos que sortia disparat de la gàbia i que corria i corria sense parar. Els adoptants no el volien perquè era molt nerviós i també era grandet i això no els convencia. Però jo em vaig fixar en certs aspectes que es veien en ell si l’observava una estona. El Lucky feia cas si li deies que baixés de la taula i quan entrava de nou a la gàbia només buscava la teva mà perquè l’acariciés. Només volia córrer, ser lliure, que algú li donés carinyo i que el cuidés. Al cap de molt suplicar i acordar i tornar a suplicar, vaig aconseguir que els meus pares l’acceptessin. El lucky ja era meu i jo ja era seva.

Al principi el gos tenia por del meu pare, i fugia d’ell, però ara no pot viure sense ell! A casa és un tros de pa, que sempre esta demanant carícies i és molt obedient. Mai s’ha pujat a sobre el sofà o al llit, mai ha estat agressiu amb el menjar ni possessiu amb les seves coses. Però com tot té coses no tant bones. El Lucky li té pànic al carrer, a qualsevol soroll, a la gent que hi passa i al principi només feia que cridar. Per això suposem que mai abans havia trepitjat al carrer i que allò era un xoc per ell. Mica en mica esta millor, cada dia progressem una mica més!

Aquest estiu l’hem portat a la platja i perseguia les gavines! Bebia de l’aigua del mar i corria molt!.

Pretenem que algun dia pugui fer agility, és un gos molt àgil (es fica per sota els cotxes quan se li cola alguna pilota a sota amb tota facilitat i té molt equilibri!). A mi també m’agradaria que algun dia pogués provar ser “gos de tura” perquè sempre que anem a la torre marimon i passem per davant de les ovelles se li fica una cara única, amb les orelles amunt, amb els ulls que posa ell d’àguila i movent el nas.

És un amor de gos, ens necessitem mútuament. Ara ja no m’imagino la meva vida sense ell i ens complementem a la perfecció.

Dèlia & Lucky

 


Soy Mini Rossi (para la protec, Baldufa), sigo siendo esa perrita sociable con los animales y algo tímida con los humanos. La verdad es que al principio de llegar a mi nueva casa me hacia “pis” cada vez que se me acercaba alguien, a veces de alegría pero muchas por miedo, seguramente mi anterior vida me ha marcado mas de lo que quisiera.
 Ahora ya estoy mas integrada en la familia especialmente con mi colega canino Lucio mi compañero de excursiones, sí eso no lo he comentado, ahora me he aficionado a escaparme cada vez que puedo, mis dueños se enfadan mucho porque sufren pensando que me puede pasar algo,...espero que sepan entenderme.....si supiera hablar les diría que no puedo evitar mi instinto cazador y solo lo hago para pasar un rato divertido.
Mi otra gran afición es la de ordenar, si veo algo en el suelo fuera de su sitio me lo llevo y lo escondo, me gustan especialmente los peluches de Abril la peque de la casa, me los llevo y les arranco los ojos....que se le va a hacer....si están en el suelo es que no los quiere!!!
Bueno, muchas gracias a todos los voluntarios de Caldes Animal por cuidarme tan bien mientras estuve allí y conseguirme una familia con la que poder vivir.
Espero que encontreis casa a todos mis amigos que allí se quedaron esperando que alguna familia se enamore de ellos y les ofrezca un hogar.

Besazos de Mini Rossi.


La historia feliç de Josué començaa l’octubre de 2008. Sóc voluntària a Caldesanimal, tasca que m’omple moltísim i em dona moltes alegries, per això de vegades he fet acollides de gossos o gats. Al setembre de 2008 vaig fer acollida d’una gateta que van acabar adoptant un mes després, a casa ja hi havia la Marrameu (la nostra primera gata) i el Coto’o(el nostre gos). Quan varem donar en adopció a la gateta, tothom i quan dic tothomtambé estan inclosos els peluts, varem passar uns dies molt tristos, però a la vegada contents per ella, ja que tenia una nova llar.

Quinze dies després i mentre estava treballant a la meva botiga, va aparèixer una gateta tigrada molt petiteta . El primer dia que va entrar li vaig poder posar de menjar , però no es va deixar tocar, no va ser fins tres dies després que no la vam poder agafar . Cada dia venia i després s’amagava entre els testos. La vaig portar a casa i ho vaig comunicar als meus amics de Caldes animal, per tal que la posessin en adopció. Els dies van anar passant i la meva filla petita,la Judith , va batejar la gateta amb el nom de Josué, sí, ja sé que és nom de gat,però ella va dir que Josué s’assemblava al nen de la pel·lícula la vida és bella. Aquest va ser el començament de la historia feliç de Josué. Les meves filles hem van dir que si el dia de Nadal encara estava a casa es quedaria. I així va ser, el dia de Nadal , el tió ens va concedir aquest desig.

Ara estem al 2011 i Josué , és una més de la família, té les seves trifurques i persecucionsamb la Marrameu , però gairebé sempre ho fan jugant , s’estimen molt. El Coto’o, el nostre gos, sempre li fa petons i quan es barallen les dues gates , les renya, no li agrada la violència.I la meva filla Judith diu que quan faci 18 anys, li hauré de posar al seu nom, perquè diu que és més seva que nostra i té raó, Josué i ella tenen una relació molt especial : si Josués’enfada amb algú de nosaltres, ella ho sap, no sé com s’ho fa ,però és així.

Si alguna vegada teniu dubte de si heu d’adoptar un gat o no ,no us ho penseu, endavant. Tindreu un animal a la vegada Fidel i autònom, agraït i divertit. De veritat, tota una experiència!!!!


Des del primer moment que la Xata va arribar a casa que vaig veure que ens portaríem be, no feia ni una hora que estava a casa i ja s'havia tombat a sobre meu i roncava com un camioner... jajaja normal veníem de fer una petita excursioneta, des de Caldes fins a Mataró, l'adaptacio va ser genial, aprofitant que era setmana Santa vam aprofitar per coneixe'ns l'un a l'altre, amb l'aventatge que ella es molt fàcil de conèixer, perquè no m'ha donat cap sorpresa "desagradable", els veïns fins al cap d'uns dies no se'n van adonar que tenia una nova companya de pis, perquè es molt extrany sentir-li la veu, això si, si et veu et ve a saludar a la seva peculiar manera, omplin te de petons, ja siguis la veterinària, com les de cal Veterinari, que ens han tractat genial, o la gent de la pelu de Can Gos, on anem a fer els tractaments de bellesa de tant en tant, com si ets qualsevol que la vol conèixer per allà on va a passejar... El dia que va arrivar a casa va ensumar el seu llit, i em sembla que mai mes s'ha enrecordat que el te, perquè passa el temps al sofà o al llit, sempre amb mi. Li encanta sortir a passejar per descobrir llocs nous, ja sigui platja o muntanya, li agrada molt córrer sola o amb la companyia dels seus amics de quatre potes, perquè sempre vol fer amics, i li es ben be igual si son mascles o femelles, en general es porta be amb tots els gossos que anem coneixent, i es pot passar hores i hores jugant a agafar el frisbie, o a simplement corrent junts. L'alegria que te sempre es genial, es molt divertida, entén tot el que li dius, encara que desprès et mira amb aquella cara que posa i no li pots dir que no... jajaja en definitiva jo he tingut moltissima sort d'haver la trobat i suposo que ella esta mes que contenta d'estar amb mi, gracies evidentment a vosaltres que la vau acollir quan ho va necessitar.

Jordi

Página 1 de 2

Go to top