Diuen els sabis que durant la vida ens anem creuant amb personatges que ens marcaran per la resta dels nostres dies. I sense cap mena de dubte uns d'aquests éssers especials que no podrem oblidar mai serà en guey, o com nosaltres que tenim sang lleidatana diem, lo sr. guey.

La nostra vida abans de l'aparició de tal magne personatge es centrava en una gosseta que teníem anomenada neu. La neu no havia passat mai per cap protectora, però en la seva vida també les va passar canutes. La neu s'ho passava de maravella sortint a caminar, sortint d'excursió en furgoneta, jugant pel parc. Però després d'un temps que no es trobava molt bé, ens va deixar per sempre. Va ser un cop dur, molt dur, del qual crec que mai m'arribarem a estar curats del tot.

Passaven els dies però seguíem sentint-nos buits, la trobàvem molt a faltar. I per una d'aquelles coincidències mal anomenades destí, el dia que ella hagués celebrat el seu aniversari vam rebre aquell correu de la bona gent de la protectora de caldes un SOS desesperat per la situació d'un gos que estava en males perspectives de vida. En aquell moment vam veure clar que els nostres camins i los del sr. guey s'havien creuat per sempre més. Sabíem que no era pas un cadell, sabíem que possiblement no visqui molt anys, però a partir d'aquell moment ja forma part de la nostra família.

Per els que no el coneixeu, dir-vos que és tot lo que té de bondat i amor és únicament comparable al seu pes i a la seva mida. És un ésser extraordinari en majúscules. Hem près la millor decisió de la nostra vida.

Tenint en compte que té una salut delicada lo sr. guey s'ha permès el luxe fins i tot de pujar caminant a l'estany de st. maurici. ha anat a buscar bolets, ha passejat per la platja ..... a la seva edat, qui ho havia de dir eh? més que fer-se gran crec que es rejoveneix.

Posteriorment també hem adoptat un gos que les havia passat molt malament, així que us podem dir amb certesa que si us plau no compreu animals, adopteu-ne un, serà la millor decisió. aquests animals que ho han passat tan malament són especialment agraïts, en fi, una experiència única. Nosaltres, per sempre més, seguirem adoptant gossets de la protectora, d'aquesta manera no únicament salvem la vida de l'animal que adoptem, sinó que deixem un espai lliure per a què una altre pugui estar-hi.

Mil gràcies a tots i chapeau per tots els voluntaris de la protectora de caldes, sense vosaltres aquests animals no tindrien ni la oportunitat de ser adoptats.

David i Carol


Tro va arribar a la protectora molt prim i en unes condicions no molt bones, però amb una alegria i una capacitat per passar-s'ho bé que cada dia ens deixava sorpresos. Amb tots els altres gossos era molt bó i amb les persones també, sobretot amb els nens. Quan venia una família amb nens a mirar gossos per adoptar, al Tro se l’il·luminava la cara... seria ell l'escollit per ser el company de jocs d'aquells nens??? Per sort, l'estada del Tro a la protectora va ser curta. Un dia va venir una família que es va enamorar del seu caràcter alegre i la seva carona de trasto. I, per l'alegria de tots, aquella família tenia uns nens molt macos que no paraven de jugar amb en tro. En aquest moment, mirant la cara del nostre amic vam saber al moment que seria feliç... i així va ser. Moltes gràcies!!!! Jordi (voluntari de la prote)

Nosaltres vam adoptar al tro, el maig de 2009, i la veritat és que la sort l'hem fet nosaltres!! quina meravella de gos, és una passada!! tranquil, carinyós, obedient, net, capaç de viure amb gats, nens, etc..., tot el que digui és poc. Estem molt contents, i estem segurs de que ell també és feliç!!

Toni & Gemma


Som la familia del Pluto!
Varem voler un gos durant molt temps, jo, la mare, de petita havia tingut un caniche que va viure 17 anys i després un cocker.
Sempre he tingut un record molt especial pels gossos de la familia i volia que els nostres fills gaudissin de l'experiència de tenir un amic incondicional, dolç, juganer i super-estimat.
Teniem molt clar que no el comprariem.
Després de buscar llocs on poder adoptar, uns amics ens varen recomanar la protectora Caldes Animal.
Ara fa prop d'un any, el 17 d'Octubre del 2009, varem anar tots quatre (els pares i dos nens un de 6 i l'altre de 9 anys) a Caldes animal, voliem un gos mitjà-petit i cadell.
Quan varem arribar,ens van preguntar quin perfil buscavem i ens van aconsellar un cadell molt carinyós i bo que tenien.
La veritat és que quan el vaig veure a la gàbia bordant i demanant atenció, el vaig veure gran i no ho vaig tenir gens clar, abans de sortir de casa havia agafat una manteta petita per a donar-li al cadellet que adoptariem, i allà vaig veure que aquesta manteta només li arribava a tapar mig cos!!!
Els nens van apropar les mans a la gàbia i  ell va respondre llepant i bordant, ens van dir de deixar-lo fora de la gàbia per que el veiessim millor.
Quan el van deixar lliure va començar a córrer i va conectar amb tots nosaltres!
Des del moment que va sortir de la gàbia ja no hi va haver cap dubte de que aquell gosset de 7 mesos que ja tenia unes dimensions per sobre del que haviem pensat, seria nostre!!!
Ens van dir que es deia Pluto, i realment té cara de Pluto per que és molt bo.
Quan va arribar a casa estava amb por i amb molta submissió, no gosava fer res, però amb el temps i ajudant-lo a sentir-se segur, el Pluto és actualment un gos feliç, trapella, juganer, i un incondicional complice i amic dels nostres fills que des de que hi ha gos a la familia tots els petons són per a ell!!!
Ara ja té 1 any i mig, pesa 18 kg i el veiem petit!!!!!

Els nens amb gos reforcen el respecte pels animals, descubreixen nous valors i desenvolupen una faceta abans desconeguda de responsabilitat i actitud carinyosa!!!

Gràcies a vosaltres i al Pluto ens hem fet socis de Caldes Animal, i els nostres fills conéixen a la majoria dels gossos que teniu
ja que alguns cops hem vingut a jugar amb ells!!!

Una abraçada a tots!


La meva història amb el Xulo va començar fa 2 anys (més o menys). Em vaig apuntar de  voluntària a Caldes Animal, i als pocs mesos va arribar el Xulo. Els primers dies es comportava d´una manera poc amistosa amb els altres gossos (d´aquí el seu nom), però de seguida se li van baixar els fums. Compartia gàbia amb 3 gossos més, batejats com “Los 4 fantásticos”: Roc, Jumper i Kevin. Va costar molt, però a poc a poc van anant adoptant als seus companys, i el Xulo continuava allà, veient com sortien els seus amics. Entre nosaltres, els voluntaris, no enteníem perquè ningú es fixava en el Xulo: un gos juganer, carinyós i molt maco. Al principi era una mica independent, però amb el temps ja es mostrava més carinyós, i quan sortia de la gàbia el primer que feia era buscar una joguina o una pilota per jugar, reclamant així l´atenció d´algun de nosaltres.

Un dia vaig rebre la trucada d´una companya de la protectora: al Xulo li havia caigut una fusta a la pota, se li havien trencat els ossos de la mà i s´havia d´operar. No podia estar a la gossera, i em vaig oferir per acollir-lo a casa meva fins que es recuperés. Aquella tarda vaig estar molt nerviosa i il.lusionada: tindria al Xulo a casa!!! em sentia com un nen el dia de Nadal o de Reis, que està impacient per veure els seus regals.

A mida que passaven els dies, el Xulo estava més feliç, feliç d´estar fora d´una gàbia i de tenir tot el carinyo que necessitava, sense haver de compartir-ho amb altres gossos. Quan es va  aprendre el meu horari de treball, alhora d´arribar a casa, ja el tenia esperant-me, amb una carona que reflectia amor i agraïment. És curiós perquè començava a veure al Xulo canviat: més maco, amb  uns ulls molt més expressius, uns ulls que transmetien més sentiments que mai.

Va arribar un punt que no em podia imaginar la meva vida sense el Xulo, si quan el coneixia a la gossera ja l´estimava molt, ara s´havia multiplicat per 1.000 aquest sentiment. Ell depenia de mi i jo d´ell, el necessitava tant com ell a mi. Aleshores, vaig decidir que l´adoptaria. I després de superar diversos obstacles he aconseguit adoptar al Xulo. Ell està tranquil perquè sap que jo sempre estaré al seu costat, que ja està a casa seva. Ja és un més de la família.

Carol V.


Com si de Michael Scofield es tractés, protagonista de la magnífica sèrie de televisió Prison Break, Apolo va aconseguir sortir de la gàbia de la policia local de Caldes i arribar a casa nostra. Però enlloc de construir un túnel, robar les claus dels guardians, etc. Només va necessitar mirar-me als ulls i començar a fer el seu ronroneo hipnòtic.

Però comencem pel principi... Com membre voluntari de la protectora, vaig respondre a una trucada per anar a buscar a les dependències de la policia local un gat recollit del carrer. En arribar vaig trobar un gat d'uns 5 o 6 mesos d'edat, un pel tot negre i ple de brutícia i un cor ple d'amor.

Després de portar-lo al veterinari per comprovar el seu estat, per sort prou bo, vaig decidir tenir-lo en acollida uns dies. Aquests dies van passar a ser setmanes i les setmanes van passar a ser mesos fins que vam decidir que ja era una part molt important de la nostra casa i de la nostra vida i la dels  altres gats que viuen a casa.
La seva integració va ser molt i molt ràpida. De seguida va saber quin era el seu lloc en la jerarquia felina i a casa. Respectant els mobles, les hores de dormir, els espais de menjar, etc. Tot perfecte!!!!

Una vegada vam decidir adoptar-lo, trobar-li un nom va ser sorprenentment ràpid, com el vam recollir de la policia local va passar a dir-se Apolo (A laPOliciaLOcal) i amb el temps s'ha demostrat com un nom que li escau d'una manera perfecta, com el Déu de la llum i el Sol olímpic, Apolo ha il·luminat la nostra vida.


La veritat es que en Ceres ens va cautivar desde el primer moment que el vem veure, es cert que el nom ja el teniem pensat i creiem que li escau força bé, li vem possar aquest nom arrel del  planeta menor més petit del Sistema Solar i l'únic situat en el cinturó d'asteroides, de fet ell es pasa part del dia mirant per la finestra de la taulada els avions i estels, ens vem fer l'idea de adoptar un gatet temps enrera, estavem de vacances per Cadaquès i ja ens rondaba pel cap el poder ampliar la familia, tenim uns cosins que tenen un gos i uns gatets i estàn encatats, per tant caminant per la costa de l'Alt Empordà vem veure lo que sería el seu transportin i fins i tot un menjador maquisim, que irremediablement vem comprar, per tant un cop tenint els estris ens falta l'arribada del petit entremaliat, vem contactar amb Caldes Animal i vem quedar per veure una serie de gatets peró no es va fer falta passar del primer, era ell!, el nostre Ceres!, i ja ens habia conegut, era tant petitó que ens feia por d'agafar-lo per si ens queia, apartir d'aquell moment hem passat força moments junts, desde bronques per que había estat jugant amb els cables de la minicadena nova, a abraçades i carentonyes quan es puja sobre el sofà a veure la tv amb nosaltres o bé a donaros un bon dia a sobre el llit, de fet li vem comprar varies juguines pero la que mes li agrada es la que permet jugar a tots plegats amb ell, ara fins i tot com pasem temps fora de casa hem pensat en trobar un company/a de jocs pel Ceres, pero aixó ja és una altre historia.

Ceres, en David i en Cristian.


Hola soc l’Afrika. 
Vaig viure una temporada a Caldes de Montbui, a Caldes Animal “tinc grans records”, ara visc a Vinarós amb la Montse i el Toni, son molt macus i em cuiden molt. Cada matí i vespre, surto a passejar per la vora del mar, “m’encanta”, i he fet mols amics.

Vivim a una casa mol gran que té dos terrasses i un pati, aprofito per prendre el sol i agafar una mica de color.  També em porten em cotxe amunt i avall, per mi es nou però m’agrada, una vegada em vaix mareija una mica. Al menjador de casa tenim un sofà, al principi no em deixaven pujar, però mica en mica me le fet meu i em passo hores i hores estirada i pensant em les meves coses. Mes endavant, si em porto bé, em durán a caçar bolets, jo no sé que es això però em tinc moltes ganes ja que ells quan i van, marxen em molta il·lusió.

A Sabadell tinc un amic que es diu Duck, es un coquer negre mol guapo, jo he estat a casa seva i ell també a casa meva, juguem mol, encara que ell es mes gran que jo, el que més m’agrada es mossegar-li les orelles.  Em un dels viatges que faci a Sabadell vindré a visitar-vos a Caldes Animal.

Res més, mols petons i una llepada als peus.


Jo vaig adoptar una gosseta petita, la linda, per la meva avia que estaba sola. perquè tingués una companyia, es molt maca i carinyosa y agraida de tenir una familia. La meva avia va morir el 11 de setembre i ara está a casa dels meus pares, com que a nosaltres es coneixia com de la familia no va tenir cap problema en adaptarse, a més a on viu ara es una torre i té terreny per correr i jugar. sempre va amb ella va una piloteta que te  la porta als peus perquè li tiris. ara la meva mare s'està morint de càncer i llavors passará a ser meva. per a mi es la meva princesa es molt carinyosa i ens estima molt. quan es possa contenta s'amociona tant que fa com que ronca ofagant-se. jo penso personalment que aquests animals que reculls de la protectora et son molt agraits tota la vida i t'estimen molt. animo a tothom a que adopti un gos aixi, sempre t'ho agrairan crec jo. la meva historia es una mica trista pero gracies a deu la linda es molt feliç amb lo que té, en aquests moments a casa la meva mare está compartint la seva vida amb dos gossos més qeu té la meva mare i tots junts s'estimen molt.


Pues vuestro antiguo amigo es el rey de la casa, no consigo quitarle los michelines que tiene, porque es un glotón, pero como está sano no me preocupa demasiado, salimos a caminar unos días más y unos menos, pero hay días que andamos dos horas, y el no se cansa, es bastante bueno, digo bastante porque es más terco que una mula, pues cuando dice que quiere salir....!porque lo dice! no espera por nada, se planta en la puerta hasta que por no oírlo lo sacas a pasear... bueno ha hacer sus necesidades, y dejas lo que estas haciendo, aunque sea la comida, entonces se queda tranquilo.

Duerme en el sofá cuando no estoy en la sala y cuando lo veo le digo !!no!! y se baja, pero en cuanto me doy la vuelta se sube otra vez...que le vamos ha hacer...   Ah! le encanta ir en coche, y estas vacaciones me lo lleve a Teruel conque era una casa rural (de una amiga) se lo paso en grande.

Y lo de por qué el y no otro, fue amor a primera vista, se que es una raza  que a mucha gente no le gusta, pero a mí si, y es a mi a quien tiene que gustar, además cuando le cortan el pelo lo dejan guapisimo, va más a la peluquería que yo, en fin que nos hacemos mutua compañía

Rosa & Coco


Aquesta és la història d´en Charlie Brown, el rei de casa nostra.

Quan en Miquel i jo ens vam anar a viure junts, ell tenia un boxer de 8 anys anomenat Tenso. Jo venia de casa dels pares on teníem al Tripi, un yorkie que ara té 11 anys. Conèixer al Tenso em va ajudar molt a tractar amb gossos grans i de caràcter fort. Al principi li tenia por, era massa gran i massa actiu per mí, però el Tenso em va aceptar i em va ajudar moltíssim a la nova vida que començàvem junts en Miquel i jo. El vaig estimar com si fos meu, però al cap d´un any es va posar malalt.Va començar a patir ansietat per separació quan anàvem a treballar, després li va atacar l´artrosi, es va quedar ceg i moltes vegades el trobàvem amb sang a la boca d´haver-se estampat amb qualsevol cosa que ell no veia i arrossegava les cames. La seva mirada no era la mateixa, semblava que demanava allò que ens estava costant tant d´aceptar. Plorava moltíssim i patia molt per molt que fèssim per ell. Ens va costar molt pendre la decisió que la vida d´en Tenso havia arribat al seu final. Va morir el 5 de desembre de 2007 i la seva pèrdua ens va marcar molt. No volíem sapiguer res més d´animals, ni de gossos...Va acompanyar al Miquel durant 8 anys complicats en la seva vida i a mí em va descobrir un món nou sobre gossos que arriben als 40kgs i no els 3kgs que fa el Tripi.

L´any passat, al 2009, barallàvem la possibilitat d´adoptar un gos, ens faltava la companyia d´un animal a casa nostra.
Volíem omplir el buit que havia deixat el Tenso. Vaig mirar a internet i ens vam posar en contacte amb la protectora de Caldes. La meva idea era tenir un cadellet, un gos mitjà...Però quan un arriba a la protectora no saps mai el que et pots trobar. El primer gos que vam veure va ser el Charlie. Estava dins la seva gàbia tot tranquil quan la resta de gossos estàven esverats...  Era preciòs i molt enigmàtic alhora, amb aquells ulls de no sapiguer el que pensa...

En Miquel no va voler mirar cap gos més. Li semblava perfecte, tot i que jo estava convençuda de que volia un cadell. La Yolanda ens va explicar que portava dos anys a la protectora, que ningú l´adoptava perquè era un mestís de raça perillosa. Ni al Miquel ni a mí ens va fer por. Gràcies al Tenso jo vaig apendre que els gossos esdevenen de l´educació que reben i no de les seves condicions per raça tot i que ja comptàvem en que seria difícil. Ens ho vam pensar molt i ens vam concienciar de la feina i la responsabilitat que supossava tenir aquella mena de gos.

A l´abril de 2009 ja el teníem a casa. El dia que ens el vam portar va venir un munt de gent a acomiadar-lo a la protectora, era un gos especial allà...fins i tot vaig veure alguna llagrimeta.  Va ser una bogeria. Per molt que et mentalitzis de la mena de gos que t´emportes i de que saps que porta dos anys a la protectora...la realitat sempre supera totes les previsions que hagis pogut fer. Els primers dies ens va superar el tema de bon tros, el Charlie ho destrossava tot. No podia estar dins de casa i el teníem al jardí on li vam posar una porta perquè no accedís a la terrassa ni al pis. Porta que va destrossar. Havia de respectar la nostra vivenda per parts. Treure´l al carrer era una experiència nova cada cop. Tenia una força bruta que un dia em va fer caure dins el riu...Ens esforçàvem molt i li dedicàvem molt de temps...

Leer másCHARLIE: Dos anys d'espera per arribar a la felicitat


Aquest és en Miki, un gatet d'un any per qui ningú donava res degut als seus problemes de salut: li faltava una pota, tenia un desprendiment de retina a un dels seus bonics ulls que sembla ser un tumor. I aquesta és la seva història...
Tot va començar a l'agost del 2009 quan em van comentar, a través de la protectora, que algú s'havia trobat un cadell de gat de dos messos i mig i que es necessitava una casa d'acollida. D'aquesta manera, en Miki entrà a la meva vida per la porta gran....ple de "necessitats especials" que, enlloc de fer-lo pitjor el feien especial, molt especial.
Després van venir vistes casi diàries a la veterinària per fer un seguiment de la seva evolució i esperòdiques a l'oftalmòleg. Sorprenentment, cada dia, enlloc d'empitjorar com tothom creia, millorava (o es matenia, que no es poc) i feia les coses típiques de gat, jugar, correr, menjar, dormir, etc. Això sí, tot amb un estil molt especial que et cautiva i hipnotitza fins que creies que no el pots estimar més... ell ho sabrà això??? espero que no!
Actualment, després d'un any, en Miki sembla estar estable, sobretot dels seus ulls, i és feliç, molt feliç. I jo tinc la sensació que, encara que algú pensi que li vaig salvar la vida, ell m'ha donat més a mi que jo a ell:  l'esperit de lluita, supració, l'amor incondicional i mirar més enllà dels problemes físics, són regals i lliçons tan importants i necessàries que mai penses que les aprendràs d'un petit gatet per qui ningú donava res.

I.G

PD: Benvingut a casa MIki


La vida de Nil segur que no havia estat fàcil i mirant-lo es poden fer algunes conclusions, a risc d'equivocar-se.
La seva raça, persa, indica que va ser comprat de cadell (que macos són...) i abandonat quan ja no feia gràcia, omplia el pis de pels, etc. o, pitjor encara, la seva propietària, a la que ell adorava com una deessa, es va quedar embarassada i algú li va recomanar desfer-se del gat (veure toxoplasmosis).
Així, malvivia al carrer estació de Caldes de Montbui on, bones persones li donaven de menjar a diari, li curaven les ferides i li donaven tota la estima que podien. Però això no era prou i un dia van decidir trucar a la protectora per agafar-lo i adoptar-lo.
Aquesta tasca no va ser fàcil, però finalment es va aconseguir agafar i portar a la seva nova llar on li esperava una nova vida amb una família que de veritat l'estimés. El pas dels dies va anant ensenyant el caràcter del Nil, renombrat així en honor a la passió per Egipte d'un dels membres de la família tristament desaparegut. Tranquil, afectuós i molt dormilega... aquest és el Nil.
Actualment, en Nil viu com un rei en companyia d'altres animals domèstics i éssers humans que l'estimen, comprenen i respecten. I ell s'esforça en retornar i agraïr amb mimos i “ronroneos” a ritme de la banda sonora recorrent a casa i que sembla que Nil disfruta com pocs, els cds de IL Divo.


En les fotos és troba (com de costum) al marge d'un camí concentrada amb qualsevol ésser viu que es bellugi una mica ràpid, com bé sabeu es una caçadora i posa moltes ganes, ja sigui una papallona, una mosca o fins i tot un talp o un colom, ella és posa en posició d'atac i avança lentament sense fer notar la seva presencia fins que salta sobre la pressa, sembla que s'ho pren més com un joc perquè sempre marxen volant tot i que sembla que realment podria haver-los enxampat

La varem deixar anar solta ben aviat, al veure que tenia un dependència molt gran de nosaltres vam saber que no marxaria pas i certament va ser així.

No sabem el que deu haver patit la lluna, però esta clar que la seva vida no ha sigut gaire normal, al principi es mostrava totalment submisa quan un gos s'acostava de forma agressiva, fins a tal punt d'estirar-se a terra i deixar-se mossegar, aquest fet provocava que automàticament el gos agessiu deixava de ser-ho perquè no se sentia amenaçat, aisxò va anar molt bé per re-educar la gran part dels gossos del barri i ara tothom coneix a la Lluna, fins i tot el amos amb gossos més perillosos confien en ella.

El que es important es veure-la feliç i agraïda!


Llevaba poco tiempo siendo voluntaria de Caldes Animal, cuando llegó Rocco. Desde el principio me impresionó, principalmente por lo grande que era, pero también porque no era como los demás, no pedía caricias, no se le veía nada acostumbrado a ellas…Él era muy seriote!  Siempre hay perros que te llegan más al corazón, y en mi caso fue él, pero no podía llevármelo a  casa, ya tenía tres perros y dos gatas, más no podía ser.

Fue pasando el tiempo y su carácter fue cambiando, se volvió mucho más amigable, y buscaba las caricias y achuchones de los voluntarios, ahora ya sabía lo que eran, ya le gustaban y las pedía! Aunque bastante gente preguntó por él, al final su “grandeza” hacia que no se lo llevasen.

En ese tiempo mi niña, mi Alana, que ya contaba con sus once añitos, nos estaba diciendo adiós, ya llevábamos cinco años luchando por su enfermedad, y ya poco podíamos hacer por ella, es muy triste cuando ves que les va llegando el momento, te resistes y lo pasas francamente mal, pero de eso no me apetece hablar.

Y aunque me encontraba mal por mi niña y no quería “cubrir su hueco”, cuando llegaba a la Prote y los veía a todos allí, pensaba que en mi casa había sitio para otro más, y así poco a poco, fue como convencí a mi marido para adoptar al gran Rocco.

Cuando llegó a casa, yo no tenía claro que se llevasen bien todos los perros y gatos, pero en cuestión de unas horas, se me disiparon todas las dudas. Rocco era el nuevo miembro de mi familia.

Ahora, adoro verlos a todos juntos, adoro la complicidad que se tienen, adoro sacarlos a pasear y parecer una loca por ir con tres, (más una de las gatas que se suma al paseo) y adoro a mi marido por compartir todo estos sentimientos conmigo. Gracias.


Fa uns mesos vaig decidir posar-me en contacte amb Caldes Animal per ser voluntària i prestar tota la meva ajuda en el que fos necessari. Així comença la meva història. M’encanten els animals, sobretot els gossos però degut a les circumstàncies que ens trobàvem a casa ni em passava pel cap adoptar-ne algun, la meva idea era donar un cop de mà als altres voluntaris únicament. Tots els gossos són fantàstics, alguns per ser divertits, altres juganers, altres per ser carinyosos...però altres et roben el cor al primer moment. No sabria ben bé com definir-ho però és una sensació que notes ràpidament al conèixer-los que et fa despertar una gran necessitat d’endur-te’ls a casa i donar-los-hi la millor vida que puguis. Això mateix em va passar amb la Samba. Una gossa única. Calia trobar-li una casa el més ràpid possible ja que patia una malaltia que calia tractar diàriament. Pensava que jo era la millor candidata! Vaig insistir-hi molt a la família però no va haver-hi manera... Per sort de la Samba, una altra família estava disposada a adoptar-la, va ser fantàstic! Un temps més tard vaig enamorar-me d’una altra gosseta molt simpàtica. Aquí va començar altra vegada la tortura als pares...Estaven cansats de sentir-me...entre tant suplicar i suplicar una altra família la va adoptar. Era un sentiment estrany, per una part sentia molta alegria ja que havia trobat una casa on de ben segur que se l’estimarien moltíssim, però per altra part començava a estar frustrada... No volia llençar la tovallola. Cada vegada tenia més ganes d’adoptar un gos, però tampoc volia precipitar-me. Jo me’n havia de fer càrrec, havia de triar un gos fet a la meva mida. I per fi! Va arribar la Uma!! Diuen que a la tercera va la vençuda i tenia clar que la Uma havia de ser l’escollida.

Va costar-me el meu esforç, però l’hem adoptat!! És una gosseta fantàstica, des del primer moment em va enamorar... Els pares estan encantats amb ella i jo per suposat també! Està plena d’energia i vitalitat. És molt carinyosa i alegre, només obrir la porta de casa la sents que baixa corrent les escales i et fa una gran festa! Com si portés sense veure’t setmanes! És fantàstica!

De vegades penso com hauria estat si enlloc de la Uma hagués adoptat a alguna de les dues gossetes anteriors, no malament però si més no diferent. Estic ben segura que el destí va jugar part de les seves cartes.

UMA & MIREIA



Nuestra historia empieza a principios de 2008. Tenía muchas ganas de tener un perro, pero claro, vivo con mis padres y las cosas no estaban faciles. Empecé a intentar convencer a mis padres, no querían, yo veía perros por todos sitios. Hasta el día en que vi carteles por la calle, aquello era una señal. Después de dos meses hablando cada día con mis padres, conseguí convencerlos. Llamamos a Caldes Animal y quedamos en subir el domingo. Tantas eran mis ganas, que no pude esperar, y me presenté allí para poder verlos. Ahí estaba, una perrita negra preciosa que con la mirada me dijo "llevame contigo", me enamoró. Llegó el ansiado domingo y fuimos a buscarla.
Por fin había llegado el día, Noa, mi Noa estaba conmigo. En casa todo fué perfecto, era una perrita con muchos miedos pero poco a poco fueron mejorando. Todo era perfecto, hasta Octubre. Noa se escapó paseando y un coche la atropelló. Fueron los peores días de mi vida, mi niña estaba mal y era difícil que saliera adelante. Dicen que la esperanza es lo último que se pierde, fueron días eternos en el veterinario intentando disimular aquello que me comía por dentro para que Noa no me viese mal. Pero esto son historias felices.
Noa es una campeona, logró salir adelante, tenía muchas cosas por descubrir y mucho amor que dar y recibir. Después de un palo así, decidí que esto no podia volver a pasar, tenia que formarme, me encantan los perros y quería saber más. Así que, me apunté a un curso de educadora canina (gracias Santi por abrirme  los ojos) y me hice voluntaria de Caldes Animal.

Ahí no acaba nuestra historia, dos años después de tener a Noa, un día llegó a la protectora una mamá con su pekeñín. Un amor de perritos, mamá e hijo, nos tenían a todos enamorados. Valent, el pequeñín, se puso malito. Estubo un tiempo ingresado, más tarde lo acojió una familia y unos días después lo adoptaron. A los tres días, en una feria, me encontré con la sorpresa de que venían a devolverlo. Casualidades de la vida, mis padres pasaron por ahi y vieron al perrito, mi madre se enamoró perdidamente de él y al llegar a casa decidimos que nos lo llevabamos. Y aquí estamos, Noa, Valent y yo. Son mis niños, mi vida, mi tesoro. No hay palabras para describir todo lo que me dan y demuestran día a día. Y hasta aqui llega nuestra historia feliz!!

Noa, Valent i Kriss


Vam arribar a la web de la Protectora de Caldes per casualitat , feia molt poc havíem sofert la pèrdua d’una gossa gran de mida, però cadell, 9 mesos. Les circumstàncies van ser d’un mal son, tres dies sense reaccionar , ingressada després d’un enverinament  , per no confiar més amb alguns ésser humans, quan la frase quan  més CONEC a les persones més m’agrada el meu gos pren tot el seu sentit.

A la web de Caldes , vam veure el  Woku!!!!!!!!!!, i ……….. va ser un amor immediat, els seus ulls ens deien tant…………….  No sabiem què li havia passat per acabar abandonat, però des de la web ens demanava, …. vull venir amb vosaltres. Estavem de dol, i no volíem precipitar-nos, per tant vam deixar passar uns dies, però la visita a la web per veure el Woku era diària.

Això va fer que ens posessim en contacte amb la protectora de Caldes . Haviem tingut contacte amb altres protectores, però , no té res a veure amb el que ara direm.

Emocionats per veure finalment al ja familiar Woku, tot i que ell no  sabia que ja havia arribat a les nostres vides , vàrem anar a Caldes amb una de les nostres gosses, la Xiula. Allà hi havia no una protectora formalista, sinó un equip de persones totalment volcades amb els seus animals. Només arribar vam passejar , ens van aconsellar, van fer el possible per a que els dos gossos congeniessin. Fins i tot el van portar a la casa on passarà la resta de la seva vida i ens van aconsellar com fer fàcils els primers moments. De tota manera, ell ho va tenir clar i només arribar, ........... es va sumergir a un estany, i s’hi va quedar com un hipopòtam, dient, ....... ja no vull marxar d’aqui. La protectora de Caldes tracta els animals  com es mereixen, però sobta si els comparem amb altres més grans, sense dir més noms. És tota la colla de voluntaris i treballadors que fan possible un somni per als animals, el fet de trobar-se en família quan la que els va adquirir no en té cura, i després de ser cadells els abandona a la seva sort. El dia de l’adopció, perquè des del primer dia ell va decidir també que es quedava amb nosaltres, gran sorpresa! Tota una colla de la protectora havien anat a acomiadar-lo, i és que és tan carinyós com gran, tan afectuós com els seus 40 kg. El Woku, ara és un més de la colla, només té un problema, i és que no li agrada quedar-se sol, però ja no es tornarà a quedar sol perquè des de fa uns quinze dies “ el Woku com els altres”.
No tenim paraules per agraïr el tracte rebut per tots els membres de la Protectora de Caldes. Mil vegades gràcies. Diuen quan agafes un gos que li ha tocat la loteria, nosaltres pensem que a Caldes els ha tocat la loteria amb l’equip de persones que gestionen i col·laboren amb la seva protectora.
GRÀCIES A TOTS PER SER COM SOU!.

Núria

PD: La meva filla Laia també us vol agraïr la vostra tasca.

Quan la meva mare em va ensenyar la foto amb l’ordinador, no vaig veure una bèstia gran, sinó un animal amb un gran cor que necessitava una altra oportunitat, una oportunitat que nosaltres hem convertit en un somni fet realitat.
En sortir a passejar amb ell, li miràvem als ulls i veiem que darrere del seu cos, hi ha un cor que pesa més de 40 kg, que necessitava omplir-se d’un amor que nosaltres li estem oferint.
El Woku s’ha adaptat com peix a l’aigua, està molt integrat tant amb nosaltres com amb els seus 3 companys, s’ha fet “el papa” de la manada, la Xiula, el Gin i el Goofy l’estimen molt, els hi va agradar des del primer dia.
El Woku no és només un gos, és molt millor que algunes persones, és un ésser viu, un amic, un més de la familia.
Us volem donar les gràcies per fer tot el possible per que el Woku i molts altres més que es mereixen el mateix que ell, no és fàcil tenir cura de tants animals a l’hora, però vosaltres feu tot el que podeu per que ho tinguin més fàcil.
GRÀCIES A TOTS.


Sense dubtes, Caldes, és un ducat, el de la Duquesa Cayetana de Montbui. Però malgrat la seva alta alcurnia, els seus inicis no van ser fàcils.
La seva història, coneguda, comença una tarda d’hivern quan una noia va trobar un cadellet al carrer estació, molt prima i demanant menjar d’una manera molt insistent. Feia tanta pena i estava en unes condicions tant paupèrrimes que aquella bona noia la va portar al veterinari qui, per desgràcia no podia recollir-la al no disposar d’espai físic on tenir-la. Jo, que havia anat aquell dia a la clínica per portar un animalet, davant aquesta escena vaig decidir actuar: “agafa la gateta que ja la tindré jo en recuperació i aprofitem per esterilitzar-la”. I així s’encetà la nostra relació.
La gateta, encara sense nom, va haver d’estar una setmana a la clínica degut a unes fortes diarrees i, passat aquest temps, va venir a viure a casa meva a l’espera de l’operació que, per motius tècnics es va retardar unes setmanes. Durant aquest temps es va guanyar de mica en mica el nostre cor i vam decidir tenir-la fins trobar-li una bona llar. Mentre cercàvem una nova residència vam veure com Cayetana evolucionava passant d’una cadelleta poruga i espantadissa a una gateta alegre, dinàmica i molt afectuosa.
Quan finalment li vam trobar una bona llar on viure ja no podíem, ni volíem, viure sense ella. D’aquesta forma va passar a formar part de la nostra família, on des de feia un temps ja vivia en Leo, un gat extraordinari, i dos gats més.
D’aquesta manera, la gateta de carrer va passar a ser Duquesa de Montbui i nosaltres creiem que ella ho sap i actua en conseqüència.

Kira és el nom de la meva lluitadora. La van recollir del carrer amb 2 mesos i amb poques possibilitats de sortir endavant. Positiva en el virus de la immunodeficiència felina va acabar en acollida a casa meva on hi vivim les meves dues fures -el Ringo i el Henry- i jo.
Les seves ganes de viure em van commoure. Dia a dia es va anar recuperant i va anar fent-se mestressa de la casa. Avui, 4 mesos després, la Kira és la reina de la casa, conviu amb les dues fures que l’adoren i em té el cor robat!
La Kira ja és una més a casa, tot i haver perdut 4 cadires noves, he guanyat una gata preciosa i carinyosa que al final ha resultat no ser positiva i està ben sana!!!!
Cristina


En Cheto va arribar per casualitat a casa nostra. Un dia dels que estàvem a la protectora, va venir una parella que se l’havien trobat miolant i tot sol per el carrer, al no trobar la seva mare, van portar el gatet a la protectora.
En un principi només el teníem en acollida ja que no hi havia lloc per ell… després d’estar una setmana a casa nostra ja l’estimàvem tant que no el podíem tornar ni donar en adopció, per això es va quedar amb nosaltres per sempre.
El Cheto és entremaliat, curiós i una mica c***** però també és afectuós, carinyós i alegre. Sempre ens espera quan tornem de la feina per fer-nos “mimos” i petons.
Ara mateix no sabríem viure sense ell.

Edith i Sergi

Jumper va rebre el seu nom degut a la seva agilitat i sobretot per la seva passió de posar les seves potes davanteres al pit de la gent per rebre carícies… un amor. Malgrat això, la seva estància a la protectora va ser més llarga del que tots volíem i enteníem. Sent per tothom un gos perfecte, tenia per als possibles adoptants certs problemes: era massa gran per un pis i massa amable i simpàtic per ésser un gos guardià en una casa (com si un gos estigués per guardar...estar per ésser estimat)... d’aquesta manera, els mesos de Jumper a la protectora es van allargar. Un dia, una dona va decidir adoptar-lo i donar-li una sorpresa al seu marit i tots van xisclar de felicitat, però al veure’l, el marit va decidir que no era de raça (no comment). D’aquesta manera, semblava que Jumper passaria tota la seva vida amb nosaltres, una pena per un gos perfecte.

I era tan perfecte que va ser una de les etòlogues més prestigioses del món, com Monique de Roeck, qui se’n va adonar. Va ser durant la seva visita a la protectora per recollir en Wiski quan el va veure i, després d’uns exercicis amb els seus ajudants i els volunatris de la protectora va decidir fer unes trucades... Finalment, davant la nostra sorpresa, va decidir emportar-se’l, amb el wiski, per tal que fos gos de rescat amb un company seu a Anglaterra. Així que, un gos que no volia ningú al seu poble  va passar a treballar com un professional amb gent que el valorava com el que era...un gos perfecte!

A vegades, la vida de voluntari a la gossera té moments tristos: gossos o gats  que ens abandonen per malaltia, nous animals que arriben tristos per l'abandonament, desnodrits, etc. I, en aquests moments, recordar històries felices com la de Whisky ens dona la força necessària per continuar lluitant per donar una vida millor i una segona oportunitat a tots els nostres animals.

Wisky va arribar un dia a Caldes Animal, després de ser recollit per la policia local,  acompanyat d'un altre gos, en DIC (pastor alemany), en unes condicions higienico-alimentàries molt dolentes. Encara que desxifrar la seva història fins arribar a nosaltres és gairebé impossible, vam creure com hipòtesis factible que eren gossos vigilants de naus industrials de la zona que, degut a la crisis, segurament havien tancat.
Des de el primer dia a la protectora, el comportament de Wiski i Dic amb els voluntaris va ser excel·lent, no així amb els altres gossos. Sobretot en Wisky mostrava una forta agressivitat fet que moltes vegades propiciava moments tensos encara que, això sí, mai arribaven massa lluny. Degut a aquest comportament, en Wisky va ser seleccionat per participar en un seminari de "agressivitat entre gossos" que tenia de ponent a una veritable eminència en aquest tema a nivell internacional, la belga Monique de Roeck. Durant el seminari, que tenia una durada de tres dies, el nostre protagonista va mostrar el seu caràcter agressiu fet que va comportar que fos descrit per Monique com un veritable "dimoni". Però després dels tres dies de seminari i gràcies a l'excel·lent treball de Monique i els seus ajudants, wisky va deixar de mostrar aquesta actitut agressiva, fet del qual ens  vam alegrar molt, i es va convertir en la mascota de tots els assistents i en la nineta dels ulls de Monique qui, alhora de marxar no deixava d'acariciar-lo.

Passats unes setmanes de l'assistència al seminari, vam rebre una trucada tan imprevista com feliç... era Monique qui ens deia que des de el seminari no deixava de pensar en wisky, o wiskito, com tothom el coneixia al seminari, i vindria expressament des de Bèlgica a buscar-lo per convertir-lo en gos de rescat. Com podeu imaginar la nostra felicitat va ser màxima i l'espera fins el dia de l'arribada de Monique per recollir-lo es va fer eterna. Però tot arriba i finalment en wisky va marxar cap a Bèlgica per rebre la formació necessària per ser gos de rescat. Així, la vida, capritxosa ella, va transformar la vida d'en wisky fins convertir-lo en un gos de rescat que cada vegada que salva una vida dona una lliçó de superació de la qual tots hauríem d'aprendre.

 

Tot va començar un dia que, de camí a casa, després de comprar el menjar dels meus gats, vaig passar pel carrer Aparici de Caldes de Montbui i, davant la meva sorpresa, em va aparèixer una gateta MOLT MACA i carinyosa que semblava que sabia el que portava a la bossa de la compra. Encara que això és impossible, no? La veritat  es que no vaig poguer resistir la seva mirada i vaig obrir una de les llaunes que portava i, mentre era devorada en segons, em vaig dedicar a acariciar-la... pobreta.

Aquest fet es va anant repetint dia rera dia fins fer-se una rutina diària durant més d'un mes: Cada nit baixava de casa, enfilava el meu carrer fins al carrer Aparici, i després d'un parell de xiuxiueigs apareixia corrents, li donava menjar, l'acariciava una mica i tornava a casa.

Encara que sabia que no la podia tenir a casa, ja en tenia tres, vaig decidir agafar-la i donar-li una millor vida, sobretot ara que començava el fred i la pluja, i després d'uns quants intents ho vaig aconseguir...ja era a casa!
Pocs dies després vaig portar-la al veterinari per preparar la seva esterilització i, davant la sorpresa de tots... TENIA XIP!!!! Llavors vam trucar a la propietària qui es va mostrar molt sorpresa i contenta, sobretot per que feia molt temps que no la veia i la donava per perduda. El retrobament va ser màgic, mixa va reconèixer d'immediat la seva antiga amiga, qui, per la seva part,  portava una foto de la gata al mòbil per no oblidar-la. Una vegada van marxar juntes de nou a casa em vaig sentir molt content i amb la sensació que el dia que per casualitat vaig començar a alimentar a una gata de carrer vaig salvar dos vides...

A vegades no saps com, però l'univers comença a donar voltes fins que cada cosa arriba al seu lloc i tothom és feliç. Aquesta és la base d’aquesta història...de com una sèrie de coincidències va propiciar que les protagonistes de la nostra història passessin de néixer al carrer juntes, prop de la mort, i acabessin, també juntes, a una cosa on les estimen molt i molt i viuen felices amb tres gossos que pateixen els seus jocs.

Les protagonistes de la història, Ibra i Noa eren dos gatetes de menys d’un mes que van ser trobades als carrers de Caldes de Montbui amb els seus  9 germanets, tots negres com el carbó i macos com els àngels. La seva vida estava a punt d’acabar trsitement quan una dona que passejava a prop les va escoltar i es va emportar el 11 gatets a casa seva. Però aviat es va adonar que no era una situació viable i va trucar a la protectora Caldes Animal, qui va passar a recollir-los i els va dividir en dos cases d’acollida.  Per sort, Ibra i Noa van acabar en la mateixa casa amb dos germanets més i durant dos mesos es van dedicar a jugar i créixer felices a la seva casa temporal, encara que l’ombra del seu futur planejava contínuament a sobre dels seus petits i obscurs caps.

El destí, per qui cregui en ell, va volgué que en aquells dies em fes voluntària de la protectora i, parlant de tot un poc, parlés un dia amb el voluntari que les tenia en acollida. Aquell mateix dia, en una decisió ràpida, però molt encertada, vaig decidir adoptar una gateta. En anar a veure-les només quedaven dos, la resta mica en mica havien estat adoptades.

Així, Ibra va ser adoptada i va venir a viure amb nosaltres, mentre que Noa va quedar sola a la casa d’acollida....una mica trista. Però, pocs dies després, vam decidir, segurament influenciats secretament pels ulls de la Ibra, adoptar també a la germaneta que quedava...Noa. D’aquesta manera, es van retrobar novament per no separar-se mai.

Actualment viuen les dues juntes amb l’Alana, la Kira i en Jacky, els nostres tres gossos,  que les varen rebre molt bé, i encara que al principi a elles els hi feien por, aviat es van adonar que eren tan juganers com elles i que els hi podien fer moltes trastades, finsi tot, treure-li el menjar sense que ells s’enfadessin, els companys perfectes de jocs. A la Ibra l’agrada jugar amb la cua de la Kira, i la Noa gaudeix empaitant al Jacky per després sortir corrents i enfilar-se a algun lloc, entre tant, tots els altres es sumen al joc.

Tots plegats juguen, menja’n i dormen, no s’avorreixen, ...  i nosaltres gaudim cada dia veient-los tant feliços.

Sarai, Raúl, Ibra i Noa

Aquesta és la breu història d’en Leo, un gat preciós, que va passar de viure al carrer a mudar-se al nostre petit pis on, fins llavors, vivíem dos bípeds i dos gats joves i molt macos...que he de dir jo, no? Però aquesta és la història d’en Leo, així que com si d’un conte es tractés...

Tot va començar un dia de juny quan, fent un cafè amb la meva dona a una terrassa  de Caldes, poble on residim des de fa dos anys, vam veure uns quants gats de carrer en unes condicions molt precàries. Vam decidir apropar-nos i després de confirmar el seu estat vam decidir marxar corrents a comprar menjar de llauna per que mengessin aquell mateix dia. Aquesta situació es va anant repetint durant uns quants dies fins que després de parlar amb la gent de la protectora vam decidir intentar agafar-los per fer-los anàlisis i esterilitzar-los,  a fi de controlar la colònia i millorar les seves condicions de vida.

Pocs dies després, el primer en caure a la “gàbia trampa” va ser un gat blanc amb taques negres molt brut i increïblement prim. Va ser a la veterinària quan vam descobrir que tenia ferides a la llengua, no tenia moltes dents motiu pel qual no podia menjar i, a més a més, era bastant gran d’edat. Afortunadament, no tot van ser males notícies, no tenia leucèmia felina així que un cop tractat i esterilitzat vam decidir portar-lo a casa meva per tal que iniciés la recuperació que havia de durar un parell de dies abans de retornar-lo a la seva colònia.

Però la seva condició era tan dolenta i la recuperació tant lenta que els dies van passar a ser setmanes. Durant aquest temps vam establir una rutina diària d’alimentació i neteja acompanyada sempre de moltes carícies que, en veritat, no sé a qui feien més bé, a ell o a nosaltres. També vam decidir posar-li nom, aquest seria LEO, degut a la seva última residència coneguda, la Font del Lleó.

Quan es va recuperar i s’apropava el moment d’alliberar-lo estàvem plens de dubtes:  Per una part, la nostra relació havia passat d’un sentiment de pena a  una gran estima i la idea de retornar-lo a la seva vida anterior feia mal només de pensar-la. És que no es mereixia una segona oportunitat i estar en un lloc on viure bé després de la vida que havia portat? Però, alhora que ens preguntàvem tot això també pensàvem: Podem tenir un tercer gat en un pis petit? Es voldria quedar a casa amb nosaltres o el seu instint de gat de carrer seria més fort? Com es portaria amb els altres gats de casa? No és molt gran per adaptar-se? ho trencarà tot?

La resposta a totes aquestes preguntes, i moltes més, és obvia, no? Tots tres, la meva dona, jo i el gat, vam decidir que es quedés a casa.

Actualment, completament recuperat, viu com un gran rei felí  i cada dia que passa està més maco, simpàtic i carinyós. Sense dubtes la vida li ha donat una segona oportunitat a ell i una lliçó a nosaltres que recordem cada vegada que el veiem estirat al nostre sofà dormint amb cara de felicitat:  Mai s'ha del tirar la tovallola i desesperar-se en els moments dolents perque les coses sempre poden anar a millor....

Hortènsia, Jordi i Leo

Página 2 de 2

Go to top